Itàlia tapa la crisi catalana

Mai als telenotícies, com va succeir dissabte, es van enfrontar tan nítidament dos mons narratius: el conte de fades del casament londinenc d’Enric amb Meghan i la telenovel·la catalana –no es perdin els capítols que escenifica Carlos Alsina cada matí a Onda Cero– amb el nou govern de Quim Torra, que inclou nomenaments de consellers a la presó i a altres que es troben fugits de la Justícia.

La crònica social es completa amb el debat a Podem sobre el xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero que un columnista d’Expansión saluda joiós, i sense ironia, a l’interpretar que això demostra que “accepten la realitat aspiracional de les classes mitjanes”. Tot això sobre el vodevil parlamentari incessant en un país que, segons les enquestes, tendeix a l’empat infinit paralitzant: empat entre independentistes i constitucionalistes; entre dretes i esquerres, segons l’antiga usança; empat dins del bloc de dreta entre populars i Ciutadans i de l’esquerra entre PSOE i Podem. Només els nacionalistes del PNB, i abans els convergents de Pujol, es beneficien venent caríssims els vots per trencar el bloqueig.

Mentre tot això succeeix a la superfície informativa, la preocupació d’Europa va cap a una altra banda: el despropòsit de govern populista italià entre l’extrema dreta de la Lliga i l’esquerra més extrema de l’M5S ha alarmat la Unió. Els comptes italians no quadren –deute públic desbocat més promeses de reducció d’impostos inassumibles– per la qual cosa l’estabilitat pretesa es torna seriosa amenaça. El tema de Catalunya s’empetiteix davant el temor que Itàlia pugui descarrilar. Que s’hagués d’intervenir l’economia portuguesa, o la grega, va ser un risc però una agonia econòmica del gegant italià fa inimaginable un rescat.

A més d’Itàlia, la possible desestabilització europea per ciberseguretat i notícies falses és preocupació dels poders fàctics. Crida l’atenció que siguin les forces armades dels diferents països les que protagonitzin l’estudi i les propostes de mesures contra la nova amenaça. Per Madrid va passar el Secretari General de l’OTAN i va sorprendre amb les seues declaracions, que poc tenien a veure amb geoestratègies o tecnologia militar. “La propaganda no es combat amb propaganda –va dir Jens Stoltenberg– sinó amb periodisme de qualitat. Necessitem periodistes que facin preguntes incòmodes”, va rematar desconcertant qualsevol informador temorós de ser marginat per formular qüestions molestes.

Alguns països europeus –al capdavant França, Alemanya, Espanya i Polònia– prenen mesures, que ja es veurà si són efectives o no, però almenys reaccionen davant de l’allau de notícies falses que alteren les opinions públiques. Macron impulsa una llei, Alemanya endureix les sancions i a Espanya s’encarrega al Consell Nacional de Ciberseguretat, creat el 2013, que a més de reforçar la seguretat contraresti la campanya de desinformació. El general Carlos Gómez, que encapçala el Comandament de Ciberdefensa, afirma que “una població culta i formada és més resistent a les notícies falses, veritables armes de persuasió massiva”.

La intel·ligència alemanya ja va concloure fa pocs dies que s’havia produït ingerència russa en la crisi catalana. Les primeres informacions s’han confirmat: les granges de bots russes, especialment les de Sant Petersburg, que acceleraven la difusió de notícies proindependentistes des de servidors veneçolans, o d’altres països, van actuar amb intensitat en l’entorn del dissortat 1 d’octubre i en altres moments rellevants del procés.

Encara que el general Sanz, cap del Centre Nacional d’Intel·ligència, consideri “una mica exagerada l’afirmació que el món viu una segona guerra freda”, l’interès rus per desestabilitzar la Unió Europea via Brexit, o via Catalunya, sembla provat.

Però la crisi italiana oculta o minimitza les altres coses. I no serà perquè no es facin escarafalls mediàtics per cridar l’atenció des de Barcelona o Berlín.