Rajoy queda molt tocat però no enfonsat

És molt improbable que en el futur Mariano Rajoy figuri als llibres de ciència política per les seues aportacions. En canvi, sí que sembla segur que serà citat en manuals de resistència de materials, o potser exhibit com a exemple de supervivència psicologicopolítica en qualsevol congrés científic. Quan sembla que cau –no es podia imaginar sentència més demolidora relacionant el PP amb la corrupció sistèmica– Rajoy és capaç de dir que no passa res i que el tema de la trama corrupta Gürtel és una cosa que va passar a Pozuelo i Majadahonda, un parell de pobles del costat.

Després de la sentència, Pedro Sánchez no podia fer res més que presentar la moció de censura, o se l’hauria acusat, dins i fora del PSOE, d’estar mort políticament. I Albert Rivera no podia optar per res diferent a demanar eleccions anticipades, interrompent la seua estratègia de desgastar lentament el PP. Si ara acaba donant suport a la moció, a tot estirar es quedaria com a vicepresident amb Sánchez. Amb eleccions, Rivera, segons les enquestes, pot aspirar que Sánchez sigui el seu vicepresident. Aquest és el joc de fons no declarat. Pablo Iglesias –enginyós i ràpid aquesta vegada– ha manifestat suport a la moció de censura sense condicions. L’embolic del xalet, i, encara pitjor, la polèmica interna per recórrer al referèndum per sortir del greuge, l’han deixat sense marge per a acrobàcies polítiques.

Rajoy queda molt tocat, cert, però no enfonsat. No cantin victòria. És veritat que es va mostrar molt excitat en la diatriba en exclusiva contra Sánchez del qual elogiava fa dos setmanes el “sentit d’Estat” per l’actitud davant els independentistes catalans. Del nerviosisme intern, en donen compte els portaveus, que llancen paraules furioses en defensa seua: “Pedro Sánchez, si accepta ser investit amb els vots dels nacionalistes, serà el Judes de la política espanyola”, ens ha regalat Maíllo per al campionat de sortides de to. Hi ha por. I en Rajoy, a més, enuig, perquè li van impedir la seua presència a la final de la Champions. Rajoy és merengue fins al punt de declarar en el seu dia, a Galícia, que “el Reial Madrid és l’equip de tots els espanyols”.

La batalla és a mort. Hi ha quinieles fins i tot entre els periodistes del Congrés perquè passar, aquí pot passar de tot: que la moció triomfi amb suports de l’Esquerra i els independentistes; que triomfi amb els vots de Ciutadans, amb la qual cosa els independentistes ja no serien necessaris i, per descomptat, també que no triomfi. Seria la quarta moció de censura fracassada en la història de la democràcia: la de Felipe González contra Adolfo Suárez, la del popular Antonio Hernández Mancha contra Felipe i la de Pablo Iglesias contra Rajoy.

A Rajoy el va salvar fa dos anys Pablo Iglesias evitant un govern Sánchez-Rivera i ara pot socórrer-lo el mateix Rivera. Pagaria un alt preu per això perquè no es pot anar de regenerador i no immutar-se davant d’aquesta sentència. Aquesta i les que vénen, que servirien per recordar a l’electorat la seua actuació.

I a veure què fa el PNB que és, en moments clau, el partit més important d’Espanya amb només cinc diputats però decisius. Hi va haver Pressupostos de l’Estat dimecres passat perquè el PNB va cobrar el “cuponàs” i va oblidar l’exigència d’una retirada del 155 a Catalunya. Ara, segons com vagi, poden decidir si Rajoy cau o no. Amb aquest agitat entramat d’opcions –Ciutadans donaria suport a la moció si el PSOE presenta un “president instrumental” per convocar eleccions– només es pot recórrer, per orientar-se, a la saviesa popular. Menys clàssics i més José Mota amb la seua antologia de frases. “Si cal anar-hi, s’hi va; però anar-hi per no res és tonteria”; o potser millor, “les gallines que entre per les que surten”, recurs negociador d’altura. Encara que divendres passat Mota es va superar a TVE amb una nova afirmació trencadora: “Prefereixo una bona pallissa en un descampat davant de notari i a cul vist.” El míssil encara no té destinatari definit però pot formar part de la solució dialèctica a aquesta crisi.