Calma: Pedro Sánchez ha guanyat sense pactes

La setmana tràgica de Mariano Rajoy, que va passar del cel d’aprovar els Pressupostos a l’infern de perdre la Moncloa, sense més anestèsia que uns whiskies i un puro dijous a la tarda, ens deixa una Espanya diferent. Hi ha desconcert i fins i tot por, al costat de satisfacció i esperança. No serà tant com temen alguns, ni com somien els que van donar suport a la moció. Perquè una meitat va votar Sánchez, però l’altra ho va fer només per fer fora Rajoy. El nou president preferiria que no l’haguessin votat els de Bildu, els dos vots del qual no eren necessaris, i així Rafael Hernando, el portaveu popular, s’hauria estalviat les seues injustes referències a ETA. Per a educat, Mariano Rajoy quan va pujar a la tribuna a acomiadar-se. Un respecte.

Hi ha poc a témer, tret que el nou president ens sorprengui. El més probable és un govern sols amb socialistes, com els de la fotografia de la seua campanya (Jordi Sevilla, Borrell, Cristina Narbona, Patxi López, Carmen Calvo, Rafael Bengoa, etc.) i algun independent com a possible picada d’ull a Podem. Però res, com volia Pablo Iglesias, de diversos ministres de Podem nomenats per ell mateix. I amb els independentistes succeeix una cosa semblant, com ens va confiar un influent diputat del PDeCAT: “Des de dilluns ja negociàvem en secret en un hotel de Madrid, amb Marta Pascal, entre d’altres. Però dialogàvem... amb el PNB, no amb els socialistes. El més difícil va ser convèncer Puigdemont que havíem de votar sí sense contrapartides. Ell preferia Rajoy per la teoria de què com pitjor, millor”. Fins i tot li van dir que el PNB ja havia decidit el sí, cosa que no era certa en aquell moment. La gent més intel·ligent en tots els bàndols va estimar que millor treure el “tap Rajoy” i començar una altra etapa, encara sense garanties. El motor de l’operació va ser la tenacitat i la gosadia de Sánchez, que no va avisar ni els seus. Per això els diputats andalusos estaven de dol al Congrés.

Aquest pot ser un Govern de grans esperances per a moltes persones però de decepció per a alguns que van votar la moció de censura. “Vostè va dir al gener que no pactarien amb independentistes i amb els que volen trencar Espanya. A veure què diu ara...”, li van etzibar a Canal 24 Horas a José Luis Ábalos, el número dos de Sánchez

. “Hem complert escrupolosament la nostra paraula: no hem pactat amb ningú. Ens han votat i formarem govern.” On és el secret? Doncs en l’embafament de la corrupció, amb la detenció de Zaplana i la sentència de la Gürtel que va fer vessar el vas de la paciència, més l’actitud abúlica de Rajoy que descriu com ningú Inés Arrimadas, portaveu de Ciutadans i líder de l’oposició a Catalunya: “La sentència de la Gürtel és insuportable però Mariano Rajoy va fer el de sempre, és a dir, res. Podia convocar eleccions com li vam demanar, podia dimitir, podia deixar pas a d’altres, però no va fer res; com sempre, res”.

Van fer fora Rajoy, però, atents, perquè van contra Albert Rivera. És l’enemic a batre. Repassin els discursos a la cambra. Sánchez va ser més dur amb Rivera que amb Rajoy, amb el qual va ser compressiu, la qual cosa l’honra. Iglesias va arribar a la desmesura; el va anomenar “joseantonià” i “feixista”; els nacionalistes bascos i catalans temen més Ciutadans que Rajoy, o el PSOE. I el PP va ser més dur amb Rivera que amb Sánchez, malgrat que els havia aprovat els Pressupostos uns dies abans. La raó és clara: tots identifiquen Ciutadans com el “factor de canvi” i, per tant, receptor de vots dels altres. Rivera no es fa bé a si mateix al mostrar el que Ábalos va batejar com a “ansietat demoscòpica”. Però és una força amb què s’ha de comptar. Queda com a opositora, encara que se li unirà el PP en el que es recompongui, i els desencisats del govern Sánchez. Creixerà a les municipals i autonòmiques; i a les generals, quan arribin, entaularà la seua batalla decisiva davant un Pedro reforçat per la presidència i un PP en rehabilitació. Allà es jugarà el Govern que succeirà el que arriba ara amb il·lusió i sense motxilles. Toca calma i disfrutar el moment.