Festa al govern i drama a les Corts

Un desencisat que feia anys que no votava socialista va ressuscitar per escriure’m: “Això em recorda al 82 amb Felipe González.” És excessiu, potser, però molts van fer aquesta comparació. L’espectacle de revelar el Gabinet gota a gota va resultar de gran eficàcia. “Quin començament”, admetia en un missatge un diputat popular dilluns en saber que Josep Borrell anava a Exteriors. Des de Berlín, Puigdemont es va enfurismar. Pep Rusiñol, de Societat Civil Catalana, levitava de satisfacció. Després, Pedro Duque abandonava la seva aventura emprenedora i entrava en l’òrbita governamental. Els mems el van retratar així: “Posem un ministre de Podem”, suggeria Pablo a Pedro. “Abans nomeno un astronauta”, replicava el President. “S’ha oblidat en 48 hores de qui l’ha votat”, advertia després l’autèntic Pablo Iglesias, ja fora de bromes i de mems. “Europa els posarà al seu lloc perquè no controlen la despesa i tornaran als orígens”, va pronosticar un dolgut militant popular. Al cap de poques hores, la directora de Pressupostos de la Comissió Europea, Nadia Calviño, s’afegia al Gabinet. Europa va rebre el tranquil·litzador missatge: Espanya no és Itàlia.

Dimecres a la tarda, traca final. El mateix diputat popular ens va trucar per compartir la seva sorpresa, no exempta d’admiració: “Però si Grande-Marlaska ha anat ascendint sempre per empenta nostra...” Arnaldo Otegi es va ocupar personalment de denigrar a les xarxes el nou ministre per haver-lo empresonat dues vegades. Deu ser un bon Govern –es va concloure entre els escèptics– si enfurisma Puigdemont i Otegi. Hi ha esperança. Hi ha partit.

Les primeres hores al Govern van ser una festa, encara que minvant. Majoria de dones, notícia mundial. La lectura dels historials acadèmics de l’equip reconforta els que demanaven personal preparat, viatjat i amb idiomes. El traspàs de poders, modèlic. Després, la primera decisió –trucar a tots els presidents autonòmics, inclòs el català Quim Torra, per acordar reunions immediates– va disparar la fuselleria de l’oposició interpretant-ho com a “pagament per la investidura”. Descongelar l’aplicació de l’article 155 alterarà els més intransigents; però en la mateixa mesura reduirà suports als independentistes que gaudeixen del plus dels indignats “amb Madrid”.

Amb normalització, el secessionisme retrocedirà. “El procés ha fracassat i per això aflora la violència, com en la interrupció de l’acte per Cervantes”, afirma Pep Rusiñol. Per a Catalunya i per a la marca Barcelona, és penós el missatge –ni una paraula de condemna de l’alcaldessa Ada Colau– perquè si en una universitat no es pot homenatjar l’escriptor més important de la llengua castellana, la imatge de concòrdia es fon. I fins la capitalitat editorial barcelonina es qüestiona.

Aquest Govern durarà gairebé dos anys, per a desesperació de Ciutadans i menys del Partit Popular que ha d’elegir el seu líder i projectar-lo, sobretot si es tracta d’Alberto Nuñez Feijóo, que està fora del Congrés.

El Parlament serà un drama. Pedro Sánchez té només 84 diputats, menys de la meitat dels necessaris per aprovar res. Depèn d’altres per a tot; i sense Rubalcaba allà, o sense un Antonio Hernando rehabilitat per negociar, caldrà buscar acords des dels ministeris més que des dels escons. Els populars tenen la clau de tot gràcies a la seva majoria absoluta al Senat, però hauran de mesurar els seus vetos perquè si el nou Govern genera tanta esperança, aparèixer només per aixafar-la tindrà costos. El Partit Popular és imprescindible per a la reforma constitucional que la ministra Meritxell Batet estima “urgent, viable i desitjable”. L’espectacle polític continua. No se’n perdin cap capítol.