Una Espanya de vertigen millora la seua imatge

No hi ha espectacle millor que les notícies. Espanya viu unes setmanes de vertigen només comparables a alguns trams de la Transició quan esdeveniments insòlits impactaven diàriament. Un tuit ho resumia brillantment: “Tinc un fillol des de fa quinze dies i ja ha conegut dos presidents de Govern, dos entrenadors del Reial Madrid, dos seleccionadors nacionals i tres ministres de Cultura.” A banda del que encara no sabem, el fillol ja té garantit conèixer en unes setmanes dos presidents del Partit Popular i nous diputats per renúncia d’altres, com Rajoy.

En una disputada contraprogramació entre política i esport, la voràgine no cessa i les enquestes disparen el PSOE gairebé quaranta diputats amunt que li cedeixen populars i Units Podem. Avança Ciutadans, que doblaria de llarg els seus trenta escons actuals, i obriria la possibilitat d’un gabinet Sánchez-Rivera. Això va estar a punt de succeir fa dos anys però Pablo Iglesias ho va impedir, a major glòria de Mariano Rajoy. En un acte de purificació, Iglesias ara va facilitar la investidura de Sánchez i li proposa vint mesures de programa legislatiu comú. Podem entra en política, podria dir-se, i no només està a la galeria de fotos com fins ara.

Aquesta mateixa enquesta d’El Periódico confirma que tres de cada quatre espanyols es mostren favorables al canvi de Govern. Així de desgastat estava Rajoy. I així de deteriorada la imatge d’Espanya a l’exterior difonent-se la idea que aquest és un país endarrerit –com diu l’independentisme català– amb falta de llibertats i confusió de poders. N’hi ha hagut prou amb la sentència contra Urdangarin, que suposa la seua entrada a la presó, la composició insòlita del nou Govern de Pedro Sánchez, que ha sorprès el món literalment a l’incloure onze ministres d’excel·lent preparació, i els primers moviments del ministre d’Exteriors, Josep Borrell, per capgirar la situació. Explica Sandrine Morel, corresponsal a Espanya del prestigiós rotatiu francès Le Monde, la constant atenció rebuda de la Generalitat en aquests anys, amb portes obertes per a la constant intoxicació informativa contra Espanya –fins i tot tenien un grup de WhatsApp amb els corresponsals en el qual diàriament el “ministre d’Exteriors” català, Romeva, facilitava informació– davant l’entossudiment de la Moncloa i del ministeri d’Exteriors.

L’abúlia de Rajoy només la va superar el ministre Dastis. En els pocs dies que Borrell fa que està en el càrrec ha concedit una entrevista conjunta als cinc diaris més influents del món i s’ha reunit amb els seixanta corresponsals acreditats a Madrid. Puigdemont està que treu foc pels queixals perquè el seu afany a desestabilitzar Espanya desacreditant-la internacionalment –així ho interpreta Duran i Lleida– topa amb l’ofensiva de Borrell per recuperar el prestigi picat per la propaganda secessionista, aliada amb la incompareixença del Govern espanyol. El dissortat 1 d’octubre –del qual TV3 ha fet més programes que el Canal Historia sobre les guerres mundials– pesarà com una llosa en aquesta recuperació. Ningú ha demanat investigar qui va donar la desafortunada ordre d’intervenció policial en els col·legis en els quals s’assajava el referèndum. No ho farà cap partit independentista perquè limitar la responsabilitat a un comandament polític significaria debilitar el missatge d’“Espanya ens oprimeix i ens reprimeix”.

Però no es treguin el cinturó de seguretat antisorpreses perquè això segueix. El Partit Popular espera sense alè el successor de Rajoy. En una magistral administració de temps, Núñez Feijóo fins i tot medita si hi va o no hi va. Mentrestant, les senyores Cospedal i Sáenz de Santamaría deixen anar que només hi aniran si Feijóo no es presenta. Mentrestant, Rajoy dimiteix de tot el que pot. Torna a la seua plaça de Registrador de la Propietat. Res de Consell d’Estat, com ZP, ni de designar successor al PP, com Aznar. La voràgine és tal que amenaça fins i tot les vacances.