Falta el líder del PP al nou decorat

Són dos anys, per començar, els que Pedro Sánchez vol governar Espanya. I no dos mesos com demanava Albert Rivera quan ja es veia a Moncloa, segons les enquestes. El panorama ha canviat i els sondejos indiquen que, en cas de celebrar-se eleccions avui, el PSOE seria primer partit i Ciutadans, el segon.

El PP, escapçat per un mes, apareix com a tercer i espera remuntar, mentre que Podem se situa al seu espai com a quart partit, que no és poc. El problema és que Rivera somiava ser president ja i Pablo Iglesias va predicar en excés allò del sorpasso al PSOE.

Aquest és el decorat incomplet de la nova escena política espanyola. Falta un nom clau: el successor de Mariano Rajoy. Per si no portéssim un mes de sobresalts –moció de censura, nou president del Govern i consell de ministres estel·lar destil·lat nom a nom–, Mariano Rajoy ha aportat quatre cops inesperats: dimissió immediata de la presidència del PP, retirada de la política, tornada al seu antic treball de registrador de la propietat i –una cosa insòlita en la dreta– neutralitat en l’elecció del seu successor. Manuel Fraga va nomenar a dit Aznar, després d’equivocar-se amb Herrero de Miñón i amb Hernández Mancha, i més tard Aznar va designar digitalment Mariano Rajoy. Rajoy no va nomenar hereu, potser perquè creia que el seu successor havia de ser ell mateix. La meua última conversa personal amb Alberto Núñez Feijóo va ser el passat 18 d’abril sortint del diari El Progreso de Lugo i, davant del meu plantejament que el PP l’esperava a Madrid per liderar-lo, va respondre entre bromes: “Ja, però és que el meu cap no vol.”

Només sis setmanes després el seu cap, Rajoy, donava via lliure a la successió. Els possibles candidats –i sobretot les dos candidates favorites, Cospedal i Soraya– van esperar que Núñez Feijóo acabés les seues jornades de reflexió. Després, nova sorpresa: emocionat, va dir que el seu compromís és amb els gallecs fins al 2020. Adéu.

De moment. Alguns dels més propers sospiren perquè tot sigui producte d’un càlcul, encara que molt arriscat, alguna cosa com “que es depuri el panorama per intentar-ho seriosament d’aquí a dos anys”; o sigui, amb algunes baixes per la derrota en aquesta imminent batalla i ja digerides les sentències pendents de corrupció del PP –més Gürtel, Púnica, Lezo, Taula i alguna altra malifeta– i potser algun exministre més a la presó. Si va entrar a la presó Zaplana, del qual se sospitava però es reconeixia que era el més llest, n’hi ha almenys dos o tres que podrien ser, com a mínim, imputats. A més d’un socialista, per cert, d’enriquiment sorprenent.

Remogut l’obstacle Rajoy i aclarida la incògnita Núñez Feijóo, la batalla popular s’anuncia apassionant, dura i breu. Cospedal dispara a Soraya quan diu que “jo poso la cara pel partit encara que me la parteixin i no com altres que s’amaguen”. Hàbilment, Soraya anuncia que si guanya Cospedal li donarà suport sense cap exigència de càrrec. Margallo repeteix que només està en aquesta cursa per impedir que Soraya guanyi.

La responsabilitza de tots els seus mals i de la seua sortida del Govern amb filtracions, aprofitant tota la informació del CNI. Pablo Casado tem que una cosa així hagi pogut passar-li amb el seu Màster aprovat miraculosament, com el de Cristina Cifuentes, i la seua carrera exprés de Dret. Amb tot, atents a les dos candidates i a Pablo Casado, que argumenta amb astúcia que ell va col·laborar amb Aznar i amb Rajoy indistintament, per presentar-se ara com la renovació, davant dels que destaquen que era “el nen bonic” d’Esperanza Aguirre, que no estalvia elogis públics cap a ell.

Per la seua banda, els ministres de Sánchez entren en escena. El d’Agricultura, Luis Planas, es va estrenar a Màlaga i va enlluernar per la seua preparació els participants a la cimera Smart Agrifood. Vol introduir big data i internet al camp i reivindica que el món rural espanyol no s’ha de percebre com a passat davant indústria i serveis, sinó com a futur. Lloable intenció i, de passada, palanca electoral eficaç en territori PP.