Pablo Casado pot ser el ZP del PP

Ningú no podia suposar que la renovació del PP es produiria sense previ avís i en un decorat polític tan advers com el que viuen els populars. No es podia imaginar que l’aspirant Soraya Sáenz de Santamaría no disposés dels ressorts que li donava la seua poderosíssima vicepresidència, inclòs el cabal informatiu del CNI. Que la secretària general, María Dolores de Cospedal, hagués de participar a la batalla amb infanteria i no en un carro de combat orgànic; que existís una proliferació de candidats després de la renúncia a jugar la partida del “successor natural” que tots pronosticaven, a saber, Alberto Núñez Feijóo. Que hi hauria espai per a candidats impensables fa només un any, com Pablo Casado i, menys encara, candidats de focs artificials com l’exministre Margallo del qual es col·leccionen en veu baixa els epítets amb què etiqueta –ell amb veu eixordadora– l’exvicepresidenta, a la qual sembla odiar més que al pitjor adversari ideològic.

Trencada la tradició mitjançant la qual el màxim líder del PP designava el seu successor i després es votava per formalitat –Fraga, Aznar, Rajoy– la dimissió de Mariano sense nomenar hereu ha portat a un Congrés del PP en el qual pot passar una cosa imprevista. Que guanyi, per exemple, Pablo Casado, un candidat inesperat tal com en el seu dia va ser elegit, a contracorrent, José Luis Rodríguez Zapatero, secretari general del PSOE. Recordin aquell Congrés en el qual creien José Bono vencedor per golejada, amb tot el suport de l’aparell del partit; amb Rosa Díez somiant que les bases l’aixecarien cap al lideratge, després d’un relatiu bon paper en unes europees recents; i compareixent Matilde Fernández com a candidata testimonial del guerrisme. Al costat d’aquests tres noms assentats competia un jove ben plantat per qui ningú no donava ni un duro, un diputat de províncies que mai no havia brillat a les Corts, encara que estava allà des dels 27 anys. Doncs aquell jove va guanyar per dotze vots, entre mil compromissaris, per a sorpresa de tothom i indignació del favorit.

Un destacat diputat del PP que va tenir un alt càrrec durant la primera legislatura de Rajoy estima que només hi ha tres alineacions possibles per a la segona volta: Cospedal i Casado, que és el que veu més probable; Soraya i Casado... i no vol ni imaginar el que seria una segona volta amb Cospedal i Soraya. La guerra civil popular. Una profunda fractura del partit. Però aquestes són les tres possibilitats.

Sens dubte, Pablo Casado pot donar la sorpresa, com la va donar Zapatero. Fins i tot pot dir-se que Pablo té una popularitat molt superior a la de Zapatero llavors. Cert que va gaudir del padrinatge d’Aznar i d’Esperanza Aguirre, que més que sumar resta, i que té l’embolic no menor del seu Màster de regal i la seua carrera exprés de Dret, ara investigada. Però en un partit amb tantes i tan greus incidències judicials aquesta taca potser sigui més suportable.

Ja ho veurem, tot i que s’enfronta a dos advocades de l’Estat, excel·lents opositores. Casado planteja amb intel·ligència que, davant del drama d’un enfrontament Cospedal-Soraya, ell pot ser la solució, de la mateixa manera que Zapatero es va presentar com l’opció optimista per a un PSOE llavors molt deprimit per la mort política del seu pare, Felipe González.

La batalla popular s’entaula dijous vinent, o sigui, un dia abans de la trobada

Sánchez

-Torra i en una setmana que comença amb la polèmica a RTVE, on Podem i PSOE aposten per candidats aliens a la indústria audiovisual. Ha estat Ana Pardo de Vera, la directora de Público, el digital de Jaume Roures, la que ha escrit a Twitter la que segurament serà la seua crònica més llegida: el relat de com Pablo Iglesias li va comunicar que seria nomenada i posteriorment Sánchez no la va acceptar.

Acaba afirmant que Iglesias li va dir que “havia pactat amb Sánchez que la RTVE depengués de Podem”. Imaginin la desolació dels professionals d’aquest mitjà que han suportant històricament ingerències governamentals i no veuen la sortida del túnel.