Soraya o Casado, i Aznar de testimoni

Dels set candidats a liderar el Partit Popular, en queden dos. Adéu a Cospedal, secretària general, que, sumat a la dimissió de Rajoy, marquen el tancament d’una època. Res no està escrit per al Congrés del dia 20. Va guanyar Soraya, però amb poc més de la tercera part dels vots. A l’altra tercera part, la de Pablo Casado, se li poden sumar molts dels partidaris de Cospedal i els pocs de la resta, tan pocs que Margallo assegura que “als que em van votar espero agrair-los-ho gairebé personalment”.

És veritat que ara el cos electoral serà diferent perquè en comptes de militants rasos voten els compromissaris; però els que rastregen a Twitter detecten partidaris de la secretària general derrotada demanant el vot per a Casado; tot per evitar Soraya. L’exvicepresidenta crida a la integració, des del principi, però Casado vol arribar fins al final. No s’aparta ni pels seus greus problemes estètics –o millor ètics– pel seu Màster d’oferta adquirit a les mateixes rebaixes que Cristina Cifuentes. Soraya tem aquesta votació i proclama que “en l’ADN del PP és que mani la llista més votada”. Però aquest argument valdria si ja no hi hagués segona volta, amb la qual cosa els propers quinze dies poden ser d’infart.

En tot aquest procés Rajoy no va aparèixer, ni tan sols per votar. Ni hi és, ni se l’espera. I, a més, comença el Tour de França, de manera que té les tardes entretingudes i els matins els passa en el Registre de Santa Pola. Tanmateix, Esperanza Aguirre anuncia la seva presència en el nou programa 120 minutos de Telemadrid –atents, perquè no hi anirà només per saludar– i Aznar va aprofitar la clausura de l’escola d’estiu de FAES per dir que “és absolutament imprescindible una refundació del centredreta a Espanya per aconseguir un partit fort i integrat”. D’Aznar ja els referim la seva impactant intervenció en la presentació del llibre de Javier Zarzalejos No hay ala oeste en la Moncloa. Bé, doncs prenguin nota: al setembre Aznar presentarà el seu nou llibre i bé és sabut que l’expresident no fa res en va. Torna Aznar; torna el bolero. Sembla interpretar que l’ascens espectacular de Ciutadans és producte de la desídia dels que han dirigit el Partit Popular des que ell en va marxar. Aquest argument podria discutir-se però, encara que tingués versemblança, no garanteix que existeixi una massa crítica suficient que reclami la seva tornada. S’ignora si esperarà a afegir algunes pàgines a la seva obra després del tancament de l’imminent Congrés popular. Veurem.

Si el mes de juliol ve calent, el setembre no defraudarà. Els gestos de distensió entre el Govern espanyol i la Generalitat continuen: trasllat de presos a Catalunya i entrevista Pedro Sánchez-Quim Torra a Moncloa aquest dilluns. No hi ha res resolt i el problema continua sent greu però baixa la tensió escènica, que es feia insuportable. Una entrevista així no només era impossible abans sinó que el seu anunci hauria resultat dramàtic. Que Torra avanci que parlarà d’autodeterminació abans alarmaria però ara va sortir el ministre Borrell comentant a TVE que parli del que vulgui i que se li respondrà el que sigui convenient. El mateix Torra planteja ja una segona entrevista a Barcelona el proper mes de setembre. Dialogar és sempre interessant, a més que rebaixa la tensió.

En la seqüència de l’últim any hi ha hagut moments especialment dramàtics en aquesta crisi: el dia u d’octubre amb la intervenció policial en els col·legis electorals i el dijous 26 d’aquell mes quan Carles Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions i no ho va fer. Tot s’hauria pogut evitar.

Després van arribar els empresonaments preventius, que ja va sent hora que acabin, situació excepcional a la qual contribueixen els escapats. Però un altre drama s’intueix sense data: la solitud de Carles Puigdemont, errant i aparentment trasbalsat. Els seus suports minven. Fugir no va ser bona idea. Si un expresident és com un gerro xinès –segons González– no hi ha prestatgeria en la qual col·locar Carles Puigdemont.