La societat civil auxilia la política

Podran observar últimament una proliferació d’entitats que es titulen “societat civil” amb cognoms diversos. No és una moda. És la confirmació positiva que alguna cosa es mou. La societat civil, la ciutadania, que es va mobilitzar durant la Transició per donar-li suport, al concloure la tasca normalitzadora, va tornar a les seues casernes vitals i va deixar als polítics la gestió del públic.

És més, els partits van llançar una OPA amistosa a nombrosos dirigents de la societat civil, i per això, gent d’associacions veïnals va acabar de regidors i presidents de col·legis professionals van ser alcaldes o diputats.

Podria dir-se que aquesta resurrecció de la societat civil que estem vivint ara no és exclusiva d’Espanya, on l’embafament de la paràlisi política i el conflicte a Catalunya l’activen. És un fenomen que arrela a tot el món. A Itàlia pel temor a la deriva neofeixista del vicepresident Salvini muntat en el cavall antiimmigratori. Però creuant l’Atlàntic, a la República Dominicana, pel problema de la immigració il·legal haitiana amb ascens de popularitat del nét del dictador Trujillo. O als Estats Units per la inquietud que generen les barrabassades de Trump contra la immigració, o la lluita contra el canvi climàtic. És un fenomen mundial.

Més li val a la societat civil activar-se per controlar els excessos de la política, o estimular-ne les insuficiències. Aquí la tensió entorn del projecte independentista ha damnificat la convivència amb la resta d’Espanya i ha fracturat greument la societat catalana.

Com que ara per ara els polítics no aconsegueixen encarrilar-ho, encara que la reunió Sánchez-Torra ajudi a la distensió, correspon a l’àmbit civil moure’s i intervenir. Però convé distingir el gra de la palla.

Hi ha entitats que es reclamen de la societat civil però aviat es detecta que, fins i tot sent-ho inicialment i integrades per gent de bona fe, actuen com meres terminals –sinó com a força de xoc– de posicions estrictament polítiques. Ja ningú no creu, per exemple, que l’ANC i Òmnium Cultural siguin el mateix perquè demostren nítidament la posició política diferent a què tributen.

I hi ha acusacions similars cap a Societat Civil Catalana.

Alhora, convé estar alerta davant de l’aparició d’entitats que es reclamen de la societat civil al caliu del corrent, però no poden ocultar les seues aspiracions de simple lobby.

Fa quinze dies, Sociedad Civil por el Debate –entitat creada fa tres anys per un grup de persones entre els quals em trobo– va reunir a la Universitat de Lleida periodistes i diversos professionals (amb el suport d’altres que no van poder ser-hi com Antonio Garrigues, Anton Costas, Màrius Carol o Enric Hernández) per a una trobada titulada Hablemos-Parlem o Parlem-Hablemos.

Excel·lent reunió, extraordinari rector amfitrió, que a més és president de la CRUE, i paraules esperançadores que han anat filtrant posteriorment en articles imprescindibles i cròniques orals.

No era una reunió pública però tampoc secreta: vint professionals arribats de Girona, Sevilla, Madrid, Barcelona, Corunya, València, Saragossa i la mateixa Lleida (un vicerector i els dos directors de la premsa provincial), tots amb sensibilitats diferents i voluntat de concòrdia i construcció.

Llegeixin a La Vanguardia de dissabte Jordi Ludevid, expresident dels professionals del país, explicant que a Catalunya domina l’arrel del dret privat mentre que a Castella la del dret públic.

Entrin a la pàgina sociedadcivil.com i vegin el resum de la trobada amb la teoria binària allà exposada pel director de la Fundación Tres Culturas de Sevilla; o les reflexions de Xavier Vidal-Folch i d’altres.

La reunió va suggerir a Antoni Puigverd que “on hi havia un erm, ara creix l’herba i algunes flors. Però el jardí del diàleg està encara per dissenyar i conrear”. Preciosa metàfora i anàlisi precisa d’on som. Encara bo que ens queda la societat civil.