Rajoy ha perdut el congrés i Aznar l'ha guanyat

Les primàries les carrega el diable. Eleccions internes insòlites en un partit amb cultura de nomenaments a dit per designar successor, tradició que Rajoy va trencar al morir políticament sense testar. Contra tot pronòstic inicial, Pablo Casado va guanyar –i no per poc– Soraya Sáenz de Santamaría. Doble clatellada per a Rajoy. Primer, la derrota de la seua secretària general, María Dolores de Cospedal, a la primera volta i, després, la de la seua vicepresidenta, Soraya, en segona. Vot de càstig intern per a ell. Comiat emotiu i agraït, sí, però censura de les bases amb un PP que ha perdut tres milions de vots en els últims temps pels judicis contra la corrupció i que baixava a les enquestes.

“Ara el PP torna”, va advertir el nou president, que va obtenir una diferència de 14 punts sobre Soraya. Diferència incrementada pel seu discurs en clau emocional dirigit a la militància davant el parlament més pragmàtic, i potser distant, de la seua oponent. Discurs eficaç parlant de recuperar la il·lusió que recordava el del candidat Zapatero en aquell Congrés que havia d’aclamar Pepe Bono i va guanyar ell partint de la frase “no estem tan malament”, per a des d’aquí remuntar i il·lusionar. Un discurs amb promesa d’integració molt creïble en deixar sense nomenar el Comitè Executiu a l’espera d’incorporar personalitats de la llista derrotada. Veurem si és així.

“L’única tristesa que porto aquí és no haver aconseguit la integració prèvia”, va confessar a l’estrada Soraya. Tristesa i potser por pel que podia passar i va passar: que vencés Pablo acompanyat d’una coalició de crítics, amb Cospedal al capdavant, que van perdre a la primera volta.

Però, sobretot, l’acompanyava Adolfo Suárez Yllana, que apareixia a gairebé tots els plans televisius, i al qual va citar repetidament en al·lusions al seu pare. Suárez va jugar com un antídot contra el llast de la imatge aznariana que pesava sobre Casado. Un Aznar contra el qual havia disparat Rajoy al discurs de comiat: “M’aparto però no me’n vaig. I seré lleial perquè jo sé ser lleial.”

Però Aznar, que no va ser convidat al Congrés i li va doldre, va estar present al discurs de Casado. És possible que el sindicat d’ofesos, que pel que sembla va estimular Soraya, no reparés en això, narcotitzats per la il·lusió de censurar Rajoy i la seua vicepresidenta. Però Aznar es va deixar sentir.

“Volíem que perdés Soraya –confessen diversos periodistes– però si escoltes bé Pablo és el PP més dur, el d’Aznar i Aguirre, el que torna.” Tècnicament, segons Daniel Rodríguez, de l’Institut de Comunicació Empresarial, “l’eficàcia comunicativa d’un discurs amb energia, ritme i motivació, ha influït en la seua victòria”. Ha guanyat Aznar.

Amb el posicionament futur d’aquest PP renovat es reacomodaran els espais. Albert Rivera té ara l’oportunitat de centrar-se, en lloc de competir per la dreta, i diferenciar-se de Pablo Casado d’una banda i de Pedro Sánchez d’altra banda. Les pròximes eleccions seran molt disputades. I la formació de candidatures, un repte. Si Javier Maroto ja avançava que se li va omplir el telèfon de missatges de militants anunciant la seua tornada al PP, el president de la Diputació d’Osca, Miguel Gracia, confirmava aquests dies que als pobles ressusciten vells militants socialistes desitjosos d’anar a les municipals. És l’“efecte Sánchez”, com sembla que assistirem ara a un “efecte Casado”, similar al que vam viure recentment amb una escuma als sondejos per l’“efecte Ciutadans”.

Cada vegada queden menys incògnites; si de cas, saber què se’n farà, de Soraya. Quan s’ha tingut tant de poder, és més difícil la recol·locació. Ha passat de la glòria a la derrota després d’una moció de censura inesperada i unes primàries insòlites. Dura caiguda, dura vida.