Líders amb model Suárez i Macron

Un programa de Cuatro es va iniciar fa uns anys amb quatre polítics joves a qui se suposava un futur prometedor. Eren Pablo Iglesias, Albert Rivera, Pedro Sánchez i el més xitxarel·lo, un tal Pablo Casado. Bingo.

Seran els candidats a la Presidència del Govern a les pròximes eleccions. Aquestes eleccions les vol Rivera ja; i Sánchez, com més tard millor. Qui sap. En un país capaç de canviar tot el decorat humà en una setmana és gairebé impossible fer pronòstics. Que li ho diguin a Rajoy. O mes i mig després a Soraya. De vicetot a vice-res. Encara que de moment resisteix les ofertes d’empreses privades, Soraya ha decidit quedar fora de la direcció del PP perquè no se li ha acceptat l’envit: si va treure el 43 per cent dels vots volia el mateix percentatge de poder.

Sembla lògic però no ho és. Resulta que no havia guanyat i que la seua proposta suposava canviar les regles. Ella no tindrà problemes en el futur, dins o fora de la política. És persona de gran intel·ligència i preparació. D’alguns que la van acompanyar i ara estan al carrer queda el dubte de si seran capaços de viure amb algun poder fora de la política.

Encara que el PP sempre ha estat partidari de les amnisties –les fiscals preferentment– no es veu viable de moment la recomposició. Núñez Feijóo aposta per l’estabilitat, per fer pinya amb el que va guanyar la presidència, i Cospedal es conforma amb haver col·locat Dolors Montserrat com a portaveu al Congrés. Comença l’hivern sorayista.

Va ser revelador que Pablo Casado es mogués pel congrés del PP amb Adolfo Suárez Illana com si fos un escorta; un escorta centrista que corregia la imatge dretana derivada de la seua proximitat a Aznar. Diumenge va vèncer i dimarts estava Aznar assegut a la seu del carrer Génova. Sense complexos. Millor per a Rivera, perquè podrà aconseguir un espai entre PP i PSOE.

Fa uns quants anys vaig publicar el llibre Adolfo Suárez, el Presidente inesperado de la Transición. Per a president inesperat, Pedro Sánchez. I per a president inesperat del PP, Pablo Casado, com a sorpresa va ser en el seu dia Zapatero, líder del PSOE. Però Sánchez també vol ser Suárez, encara que sigui Rivera el que més el citi i proclami la seua admiració; i fins i tot en certa manera Pablo Iglesias, per com volia liderar una altra transició, la del “règim del 78”, com ell l’anomena, a un estat republicà de ressonàncies bolivarianes. Així que els quatre tenen alguna cosa de Suárez i els quatre voldrien assemblar-se a l’històric polític que, amb Felipe González, va ser el gran personatge de la democràcia.

En aquestes estàvem quan va arribar Macron i els va enlluernar. No a Iglesias, sens dubte. Però sí a Rivera i a Sánchez. Ciutadans i EM (En Marche), el partit de Macron, projecten anar junts a les europees. Al cap i a la fi són partits nous, liberals i coincidents en programes i estils. Però també Sánchez i Macron viuen un idil·li que ja no pot ocultar-se. Es van conèixer fa setmanes en algunes cimeres a propòsit de les crisis europees i la sintonia és manifesta.

Que Sánchez parli tan bé francès com anglès hi ajuda, però, idiomes a part, s’aprecia l’empatia. Dijous es van saludar, van posar i es van abraçar a les portes de la Moncloa; qualsevol especialista en comunicació verbal deduiria que la relació és magnífica. Aquesta entesa pot resultar de gran ajuda en els desafiaments que Europa té al davant.

Amb el Regne Unit divorciant-se, amb les costes italianes tancades per Salvini als rescats humanitaris i amb el neofeixisme creixent fins a amenaçar ni més ni menys que la senyora Merkel, la cooperació hispanofrancesa pot resultar essencial per compondre un eix de resistència a les tensions liquidacionistes de la Unió Europea, tal com l’hem concebuda fins ara. França, Espanya, Portugal i alguns més no serien suficients, però ja és alguna cosa. Per això aquesta relació de Macron amb Sánchez, i de passada amb Rivera, és un petit capital d’esperança al ferotge mercat polític que s’està configurant. Compte.