L'Estat aconsegueix un mínim respir a Catalunya

La presidenta del Congrés, Ana Pastor, admet que fins a la manifestació de Barcelona després dels atemptats de l’agost del 2017 no va ser conscient de la debilitat de l’Estat a Catalunya.

I segurament a la resta d’autoritats arribades de Madrid i de la resta d’Espanya, el mateix: ni rastre de l’Estat, a excepció de la delegació del Govern, la presidència de la Zona Franca i una presència testimonial de policia, militars, Hisenda i Guàrdia Civil.

Qualsevol pot passejar pel nord de les províncies de Lleida o de Girona i no troba indicis per confirmar que és a Espanya, ni a les carreteres, ni als organismes públics. És el resultat de dècades de política intel·ligent de Jordi Pujol i de cessions dels Governs de Madrid.

Uns més que altres, sí, però tots. Macià Alavedra, home fort de Pujol en l’època del Pacte del Majestic, pel qual Aznar va aconseguir la presidència gràcies a l’acord amb els nacionalistes, parodiava en privat la reunió de traspassos de competències i assegurava que havia de dir-li a Rodrigo Rato: “No ens cediu també això, perquè això no podeu.” O alguns vam sentir Xabier Arzalluz queixar-se de la garreperia de Felipe González en matèria de traspassos: “Vam aconseguir més amb Aznar en un any que amb Felipe en tretze.”

Uns més que altres, sí, però tots. L’Estat espanyol va quedar a Catalunya –i al País Basc– en situació d’indigència. Així era fàcil acorralar-lo, camí de l’expulsió. Un any després de la tragèdia a les Rambles i de la deplorable manifestació posterior en la qual l’independentisme va polititzar el dol, tot estava preparat per a un salt estratègic amb el Rei com a diana.

La decisió del monarca d’assistir a l’acte, malgrat tot, del president Sánchez d’escortar-lo amb decisió, com va fer a Tarragona, i de tots els partits constitucionalistes i sectors nacionalistes moderats, més una àmplia mobilització de la ciutadania, ho han impedit.

No s’ha guanyat cap batalla decisiva però és just reconèixer que l’Estat, des de la seua indigència a Catalunya, ha guanyat un respir aprofitant la manifestació de solidaritat. La protesta va quedar en l’anècdota de les pancartes contra el Rei, com a la inauguració dels Jocs del 92 quan a l’Estadi Olímpic es va poder llegir a les grades “Catalonia is not Spain” amb el cadell Oriol Pujol al capdavant; el seu pare l’observava, satisfet, des de la tribuna d’autoritats.

Però les dades polítiques confirmen que hi havia un pla per acorralar el Rei, saltant-se de nou qualsevol respecte a les víctimes, que va fracassar. Primer va ser Òmnium Cultural l’entitat que es va desmarcar de la protesta i al final fins i tot l’ANC va fer el mateix, potser perquè exhibir la fractura interna de l’independentisme, que a ningú informat se li oculta, hauria estat massa gràfic.

L’any passat, Ada Colau jugava el partit a l’equip independentista, però aquest any, molt debilitada, ha optat per defensar la institucionalitat. Fins i tot el President Torra i el del Parlament van assistir a l’acte presidit per Felip, encara que Torra va arengar els radicals amb una frase impròpia de la seua condició legal de màxim representant de l’Estat espanyol a Catalunya: “Cal atacar l’Estat.” Una altra per al catàleg de contradiccions.

Al partit de l’oposició, el Popular, encara s’estan ajustant posicions. Contrasta la impecable actuació institucional d’Ana Pastor i Pío García Escudero, tercera i quarta autoritat de l’Estat, amb les declaracions sorprenents del nou secretari general de Pablo Casado, el jove diputat Teodoro Egea: “Si a Barcelona xiulen el Rei, serà culpa de Pedro Sánchez”.

Home, això és com culpar Mariano Rajoy, injustament, de la xiulada al Rei de l’any passat. El nou PP ha d’afinar la punteria en les declaracions si vol optar a una recuperació de credibilitat, o confirmarà Albert Rivera, tal com pronostica el sociòleg Jaime de Miquel, en el seu lideratge del centre dreta. Ja ho veuen: hi ha hagut algun respir però no treva.