Espanya demana més projecte i menys fotos

De fotos

anem sobrats en la política espanyola, però de projecte, molt escassos. Com si els dirigents de partits i Governs haguessin confiat el seu rumb als estrategs d’imatge, això només avança de foto en foto; però res més. Que si Pablo Casado, després de criticar la tolerància a la immigració, acudeix a saludar uns subsaharians acabats de rescatar; que si carrers i platges catalanes s’omplen de llaços i creus grogues mentre Quim Torra apuja el pistó i parla d’“acusar l’Estat”... Hi ha exemples de totes les forces polítiques. Són fotos, o frases, però de projecte de país, és a dir, de saber on anem, res.

Pedro Sánchez està apressat a presentar el seu full de ruta. A punt de complir cent dies de Govern, el que abans suposava una treva i ara és un simple mesurament mediàtic, del president s’espera que doni a conèixer el seu projecte, que no pot ser només guanyar temps de permanència en el poder. I amb decrets llei “manejant amb perillosa desimboltura els instruments constitucionals”, com adverteix el catedràtic Sosa Wagner, exeurodiputat d’UPyD.

Espanya, a la mort de Franco, el que ara es canviarà de cementiri perquè va ser l’únic dictador europeu amb funeral d’estat, va tenir un Rei i un president, Suárez, amb un projecte clar: instaurar la democràcia. El va seguir Calvo Sotelo, que va posar Espanya a l’OTAN i va avançar cap a Europa. Amb Felipe González el projecte es va dir modernització i europeisme. Aznar es va proposar liberalitzar l’economia a la seua manera (privatitzacions, etc.) i impulsar l’atlantisme. S’hi podrà estar d’acord o no, però hi havia un projecte. Zapatero es va centrar en l’ampliació de les llibertats individuals i Rajoy amb prou feines va definir el seu projecte amb claredat, però entre la seua gestió i els vents de cua favorables (petroli i interessos baixos) vam anar sortint –no tothom– de la crisi. Convé ara saber on vol portar Espanya Pedro Sánchez.

Cert és que per impulsar un projecte cal comptar amb una majoria de Govern sòlida. Ara no existeix. Va ser flor d’un dia per derrocar Rajoy, que estava embarrancat, i amb el seu partit condemnat per corrupció, encara que ell vivia feliç perquè acabava d’aprovar (al maig) els Pressupostos de l’any. Va caure Rajoy, gairebé ningú no el va plorar, i va renunciar també a la presidència del seu partit. Pedro Sánchez va presentar un gabinet tan solvent, tret d’excepcions, que va sorprendre tothom i va començar a escriure el seu relat propi des de diversos fronts: solidaritat amb la immigració que s’ofega al Mediterrani; distensió en la mesura possible amb Catalunya; forta connexió amb l’Europa que resisteix al populisme (Macron i Merkel); obre l’Amèrica Llatina començant per l’eix del Pacífic (viatge aquesta setmana a Xile, Bolívia, el Perú i Colòmbia) i així successivament. S’intueix per on pot anar, però cal armar el projecte i presentar-lo. “Està en això”, suggereix un proper col·laborador. És imprescindible perquè Espanya està desdibuixada des de fa massa temps i amb una doble amenaça: la inestabilitat europea i l’etern desafiament català. Preparin-se per al setembre-octubre que ve, amb un programa que l’activista Pilar Rahola explica en un vídeo gravat per un assistent a un acte a la Catalunya profunda: “Ara va de debò. Hem d’armar-la grossa”, convoca, començant per una declaració de Torra el dia 4, més la manifestació de l’11; després, la celebració de l’1 d’octubre, el gran èxit mediàtic mundial de l’independentisme gràcies a la intervenció policial en alguns col·legis picant l’ham. El risc sempre és que passi una cosa irremeiable.

“Si persistiu, sou invencibles”, li va dir a Rahola un advocat anglès. Pel mateix criteri, si es produeix una desgràcia, per la qual alguns sospiren, la tensió escalarà perillosament i la nova campanya es dispararà. “Anem a buscar la segona temporada –diuen els independentistes– amb voluntat que no calgui una tercera”. Amb això cal comptar. Al davant, en comptes de fotos, millor tenir un projecte il·lusionant per a Espanya.