No descartin eleccions per sorpresa

Tal com s’emboliquen les coses, cal no descartar res: ni tan sols eleccions per sorpresa. Els que acusen Pedro Sánchez d’atrinxerar-se al poder per no convocar eleccions es poden trobar un avís urgent d’urnes. L’anunci agafaria Podem despistat, el Partit Popular en plena renovació, encara afectat per la pèrdua del poder, i Ciutadans encara amb la síndrome d’haver perdut el lideratge... a les enquestes. Per a uns i per als altres, digerir el glop d’improvís no resultaria fàcil.

El govern de Pedro Sánchez té al davant dos crisis gens fàcils de resoldre: la catalana, que creix en tensió, i que aspira a recuperar amb el mes de setembre i l’efemèride de l’u d’octubre el seu relatiu retrocés, i, d’altra banda, l’europea, de la qual es parla poc però que és cada vegada més profunda. El problema no són els Pressupostos de l’Estat per a l’any 2019. Al capdavall, Mariano Rajoy va aprovar els del 2018 amb cinc mesos de retard i era feliç. En cas que s’acordin el mes de febrer serà un èxit i si no, es prorrogaran els anteriors fins a una possible convocatòria d’eleccions el novembre del 2019. O abans.

La preocupació màxima és que a Catalunya es dispari l’“enfrontament civil” del qual va parlar el ministre Borrell tot just prendre possessió del càrrec. I si es traspassa la línia roja –no amb frases provocadores sinó amb fets–, el Govern es veuria obligat a aplicar de nou l’article 155 de la Constitució. Mal escenari per convocar; però potser millor que el que pugui venir després i que desconeixem.

Així que, independentment que Quim Torra-Puigdemont puguin sorprendre’ns amb una convocatòria i que fins i tot la Generalitat valenciana s’hi sumi, perquè els socialistes hi volen reforçar posicions, comença un any electoral molt intens i complex. Primer, comicis a Andalusia avançats i posteriorment gran jornada electoral al maig amb municipals, europees i autonòmiques en tretze de les disset autonomies. Amb aquestes dos eleccions, fixes a la quiniela més dos incògnites –Catalunya i València–, la grossa de la loteria electoral és saber quan convoca Pedro Sánchez. Per si de cas, ell ja està en campanya electoral mentre’altres continuen ancorats en el foment de la crispació, o en l’atonia.

Fixin-s’hi: d’una banda, l’exhumació de les restes de Franco, que si la malaptesa de la precipitació no ho complica, genera satisfacció a l’esquerra; d’altra banda, una suma de mesures populars que el Consell de Ministres va aprovant cada setmana amb què desencalla assumptes pendents de Rajoy. Cert és que anuncis com la pujada de l’IRPF per a rendes més altes generen soroll mediàtic però, si és cert que afecta menys de cent mil persones, l’impacte és assumible pels socialistes.

Pedro Sánchez està en campanya, mentre que la seua oposició està amb assumptes domèstics poc rellevants, perquè des del mes de juny s’està construint a marxes forçades un perfil internacional que li resultarà molt útil: primer Europa, amb resposta positiva de Macron i Merkel perquè necessiten la pota espanyola en una taula coixa per la sortida del Regne Unit i la fallida de l’europeisme a Itàlia. I ara, aquests últims dies, Amèrica. Visita calculada a quatre països del Pacífic –Xile, Bolívia, Colòmbia i Costa Rica–, és a dir, els dos grans amb president liberal conservador, més Costa Rica, amb un socialdemòcrata, i Bolívia, amb un populista que es reelegirà d’aquí a un any desatenent el referèndum popular que l’hi va negar. Però també viatge amb antídot per a la crítica: amb la seua gestió allà –feia vint anys que un president espanyol no trepitjava el país andí–, les empreses espanyoles entren en la construcció del tren bioceànic que unirà el port de Santos, a l’Atlàntic brasiler, amb el Pacífic al Perú. Un parell de viatges internacionals més i tornada exprés a Espanya. A punt per convocar. Falta saber la data: o al forat entre les andaluses i les municipals, o sigui el mes de febrer, o sumant al carrusel de paperetes del maig, les del Congrés i el Senat. Cordin-se els cinturons que això s’enlaira.