Andalusia votarà amb el PP en obres

Amb l’anunci de Ciutadans de donar per acabat el seu pacte de legislatura a Andalusia, ja res no impedeix, a la presidenta Susana Díaz, de convocar eleccions anticipades. Previstes per al març, ella nega que les avançarà, però fer-ho ara li aportaria un gran avantatge: votar abans que comenci el judici dels ERO andalusos i el de la Fundació FAPPE, amb menys diners malversats però més lleig tot per la despesa en prostíbuls. Ara, Susana, que no té res a veure amb els episodis judicials, es beneficiaria de l’empenta ambiental favorable al PSOE; en cas de no fer-ho i esperar uns mesos, corre el risc que Pedro Sánchez convoqui el mateix dia. Tindria els seus avantatges però un dolorós inconvenient: la possibilitat que el seu històric rival intern tregui a Andalusia més vots que ella, en la comparativa nacionals-autonòmiques. Una pedra de ronyó fa menys mal. Però en tots dos casos, encara que més al novembre que al març, el gran avantatge és que agafen el Partit Popular en obres. No són obres menors. Després de quinze anys de marianisme –Aznar va designar Rajoy candidat l’agost del 2003– no es tracta de rehabilitar la façana i la pintura, sinó moure parets de càrrega. Pablo Casado no té temps de canviar el seu candidat a la Junta, Moreno Bonilla, sorayista confés i amb poca tirada. I, per si fos poc, encara no ha tancat les ferides de l’últim Congrés del juliol. Si Felipe González va explicar que els “expresidents són com gerros xinesos que no se sap on posar-los”, recol·locar una totpoderosa exvicepresidenta com Soraya Sáenz de Santamaría, derrotada per sorpresa i en edat de merèixer políticament, és encara més difícil. Perquè per anar de gerro, Soraya millor accepta alguna de les atractives ofertes del món privat rebudes. Per si això fos poc, Casado ha sortit a torpedinar l’oferiment que Ana Pastor, la presidenta del Congrés, va formular al president català Quim Torra: acudir al ple de la cambra a Madrid per exposar el seu projecte sense votació. Casado ha estat rotund: “Sessió plenària amb votació i de forma reglamentària.” Ja ho veuen: molt a ajustar encara en l’estratègia i en la maquinària popular. Amb el partit en obres, les eleccions andaluses a dos mesos vista tenen molt risc i obren possibilitats a altres, per exemple, a Ciutadans, que somien amb el sorpasso al PP a Andalusia. És molt somiar perquè el PP té una estructura assentada a les ciutats i pobles que li dóna una base de vot molt sòlida. Javier Arenas, tan criticat per propis i estranys, va cremar cotxes i anys de vida recorrent poble a poble aquesta comunitat, tan gran com Portugal. “Una nit se’m va trencar el cotxe al nord de Granada i, els companys d’allà, per tornar a Sevilla, em van posar un taxista que deia ser del PP. Li vaig preguntar que des de quan, i em va respondre molt orgullós que des del 1936”, explicava entre rialles el sofert Arenas. El PP, amb tot, té bona organització andalusa, encara que un fluix candidat, sense que el de Ciutadans, Juan Marín, resulti captivador. Però Ciutadans compta a Andalusia amb una “arma secreta de votació massiva”, més coneguda com Inés Arrimadas. L’última Setmana Santa la va passar al seu Jerez natal i no la deixaven caminar pel carrer. Els del PSOE li prometien que la votarien –encara que això pot haver canviat una mica per l’efecte Sánchez– i els del PP, sobretot, desitjosos d’un canvi a Andalusia després de tres dècades llargues de socialistes al poder. Si finalment Ciutadans supera el PP, el missatge per a la resta d’Espanya seria de gran impacte en l’obra de reconstrucció dels arquitectes Casado i Teodoro García Egea, el seu secretari general. Sens dubte, de moviments interessants, en fan. Vegeu si no la proposta d’una Llei de Concòrdia enfrontada argumentalment a la de la Memòria Històrica, amb Adolfo Suárez com a cap visible, amb el llegat del seu pare com a bandera. Sortirem aviat de dubtes. El temps corre i tots miren Susana Díaz. Per unes setmanes, és la propietària del calendari electoral espanyol.