Ens la juguem a les municipals i les europees

La política espanyola s’ha banalitzat tant –que si els màsters, les tesis o els plagis, que si les desqualificacions personals i la judicialització, en comptes de presentar propostes– que emergeixen les municipals i les europees com a àmbit de confrontació cada vegada més interessant. Les municipals perquè, al final, a la gent de Barcelona o de Madrid –que tant una ciutat com l’altra han perdut valor de marca en aquestes últimes legislatures– no els és igual que governi Ada Colau o Manuel Valls; o Manuela Carmena en comptes d’Ángel Gabilondo, si al final el PSOE destinés allà el seu candidat a la Comunitat. I atenció amb les eleccions europees perquè, si fins ara van ser secundàries i el seu interès només era com a termòmetre electoral o llançadora de noves formacions –allà va irrompre Podem–, aquesta vegada la greu fractura a la Unió que trenca pel populisme (Hongria, Polònia, Eslovàquia, Itàlia...) imprimeix a la consulta un valor excepcional. Atents a Europa perquè, si alguna cosa anava malament, acaba d’empitjorar: Steve Bannon, l’ideòleg de la campanya de Donald Trump, s’ha instal·lat a Brussel·les i impulsarà al monestir de Trisulti (Collepardo), a 130 quilòmetres de Roma, una universitat de polítics populistes ultraconservadors en col·laboració amb sectors vaticans antipapa Francesc. Sembla tot una ficció, però desgraciadament aquesta és una informació contrastada.

No és que el que passi a la política nacional o autonòmica no importi, però el panorama és bastant desolador. Hem passat d’un govern inactiu a un altre que pren decisions però que en rectifica de seguida la meitat. Hem convertit les comissions de control i investigació parlamentàries en un xou televisiu, com el protagonitzat fa uns dies per Gabriel Rufián, Aznar i Pablo Iglesias; almenys aquest últim s’havia llegit els papers. A saber quins beneficis obtindrà Esquerra Republicana de les intervencions de Rufián tret del seu protagonisme que li servirà per passar de l’escó als platós, “o del combat d’idees –es preguntava Antoni Puigverd a La Vanguardia– al combat d’egos que caracteritzen les xarxes socials”. Mentrestant, Aznar, en aquell aspre debat, va sortir viu i fins i tot reforçat entre els seus partidaris.

A l’exterior ens va millor, sens dubte, perquè el canvi del ministre Dastis per Borrell ha activat les ambaixades que abans eren mudes observant impertèrrites els passejos dels portaveus secessionistes que predicaven que Espanya no és una democràcia. El mateix Carles Puigdemont va anar a un col·legi d’estudiants a Harvard a dir-los que això és com Turquia. I l’exterior li va millor al President Pedro Sánchez, perquè a les cimeres europees és algú, ja que Macron i Merkel el necessiten. Comença ara una gira per Mont-real, Nova York i Califòrnia, emparaulant un viatge a Cuba, 37 anys després de la visita de Felipe González. Si per ell fos, estaria sempre en un avió.

Com que els joves líders estan en el driblatge curt i sense cap transcendència, per parlar de problemes de fons –la possible reforma de la Constitució després de 40 anys– cal acudir als vells rockers, com van demostrar dijous passat Felipe González i José María Aznar en un excel·lent col·loqui organitzat per El País. Felipe és un reformista que deixa clar que “la Constitució no és de plastilina, però no ha de ser tampoc de pedra granítica” i es desmarca dels immobilistes i dels “liquidacionistes que creuen, com Jefferson”, que cada generació ha de tenir la seua pròpia Constitució. Per a sorpresa dels 150 privilegiats que érem allà, Aznar es va avenir a participar en aquest diàleg si és estratègic i si es respecten les regles del joc, no sense advertir que seria millor resoldre abans el tema de Catalunya. Però alguna cosa es va moure.

N’haurien de prendre nota els joves líders que prometien canviar-ho tot, i que no surten de la baralla per liderar la dreta uns i l’esquerra els altres, mentre que del problema de fons n’han començat a parlar, sense la seua participació, els veterans del Règim del 78. Facin via.