Cacera a Sánchez i bateig de Valls

EspaNYa És una

cacera mediàtica

despietada contra Pedro Sánchez i els seus ministres. El cinegètic espectacle ha de ser ben mesurat per PP i Ciutadans –i els mitjans implicats en la batuda– perquè l’opinió pública, encara que sovint es diverteixi amb el martiri, pot decretar inesperadament que ja és massa i girar-se contra els assetjadors. Una bona part de la dreta considera que el poder li correspon per naturalesa i no suporta que l’esquerra l’ocupi per més legal que sigui el relleu; tant la dreta espanyola com la nacionalista. Recordin la senyora Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, clamar, davant de l’arribada del govern tripartit a la Generalitat, perquè “han ocupat la nostra casa”, com si fossin els amos de les institucions. A les xarxes socials ja creixen els acudits d’aquest ordre: “Descobert que un ministre actual va participar en un viatge de final de curs en el qual de la caixa comuna van desaparèixer dues-centes pessetes (menys d’un euro i mig).” Atents a la rifada.

Estimula la persecució des de la presó un policia corrupte, Villarejo, que dirigia una màfia al cor de l’Estat sense que ningú la controlés: ús il·legal de mitjans, abús de recursos policials i dades custodiades per extorsionar. “No marcarà això l’agenda del Govern”, ha advertit Sánchez des de Nacions Unides en un viatge que irrita la dreta perquè el projecta internacionalment. Des d’allà ha llançat un missatge als nacionalistes catalans: “Convocaré eleccions si no hi ha Pressupostos.” Però l’independentisme està partit i repartit. D’un costat, Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras, que encapçalarà la llista europea, o almenys portarà aquest debat a Europa; de l’altre, el desconcertat PDeCAT amb uns volent refundar la Convergència tradicional i altres a les ordres de Puigdemont, que no aconsegueix arrencar el seu partit.

Mentrestant, va passar per Barcelona l’esperançadora marea de l’Eix Mediterrani: un impuls de desenvolupament des d’Algesires fins a la frontera francesa amb autovies i tren d’ample europeu que és una esmena positiva a l’Espanya radial. A la vora mediterrània es concentra la meitat de la població espanyola i el 45 per cent del PIB. En la magna reunió de dijous passat a Barcelona van estar els principals líders empresarials (des de Roig de Mercadona fins a Oliu del Banc Sabadell), totes les patronals (Garamendi de Cepyme, que presidirà la CEOE) i polítics com els presidents de València i de Múrcia. Tots menys Quim Torra i Ada Colau, com si Barcelona no estigués a l’Eix Mediterrani. Ell visitava aquell matí un institut d’ensenyament mitjà per parlar de la seva assignatura única, l’identitari; i ella tenia altres ocupacions a la ciutat, reiterant la seva tradicional aversió a l’econòmic que ja va acreditar amb el seu rebuig inicial al Mobile World Congress.

Enmig d’aquesta cacera per enterrar Sánchez i en la preparació al part de l’Eix Mediterrani, es va batejar aquesta setmana Manuel Valls com a aspirant a l’alcaldia de la seva Barcelona natal. Brama l’independentisme contra ell perquè dificulta el seu projecte de controlar la capital i així desmentir l’argument de Tabàrnia, que afirma que només la sobrerepresentació de Lleida, Girona i Tarragona permet la victòria secessionista al Parlament. Diuen “fracassat a França” a un immigrant català com Valls que va ser alcalde de la seva ciutat als afores de París, diputat, ministre i dos anys primer ministre. Es va enfonsar el seu Partit Socialista, sí, però caldria preguntar a Hollande i d’altres. Inquieta Valls també l’esquerra podemita, que li nega la condició de barceloní oblidant que Barcelona, amb Colau i el seu marit, la governa Pisarello, argentí de Tucumán, sense que ningú s’immuti. A la deriva d’aquesta operació queden el Partit Popular català, cada vegada més residual, i el PSC sense nord, que va ser convidat a donar suport a la llista de Valls, però està a la recerca d’un candidat que li eviti el tràngol de guanyar-se a pols la irrellevància. Quin curs polític carregat d’incògnites ens espera.