Política de molta anècdota i poc fons

La batalla política a Espanya és tan superficial que amb prou feines es refereix a problemes seriosos i estructurals. Aquest país, com la resta d’Europa, envelleix acceleradament i es despobla; ha d’afrontar una transformació digital en les seues empreses però ho fa lentament; té reptes educatius pendents, sobretot en la Formació Professional; arrossega un deute extern que iguala el seu Producte Interior Brut, menys voluminós que el d’Itàlia, sí, però això no hauria de ser consol; ha heretat de la crisi econòmica una desigualtat que castiga un ampli sector de la població –especialment ancians i nens– i que llasta el creixement econòmic. Tanmateix, les mesures per combatre aquesta desigualtat –com elevar el salari mínim a 900 euros mensuals– són qüestionades pel Fons Monetari Internacional, que demana prudència i tacte en la seua aplicació.

Aquests són exemples de problemes estructurals d’Espanya, i no els únics. Però els partits polítics, tret d’excepcions, i la majoria de mitjans de comunicació, tant digitals com convencionals, se centren en la facècia i l’anècdota sense ocupar-se del que és essencial. Preocupant.

Té raó Eduardo Madina –promesa política i intel·lectual del PSOE, caigut en xocs successoris interns– quan escriu que “la política comença a concebre’s a Espanya com una branca més de l’entreteniment (...), com si fossin trames de ficció o guions de Netflix”. Així és. Compareix a les Corts Generals un exsecretari general del Partit Popular, Álvarez-Cascos, a propòsit de la trama corrupta Gürtel i només es reflecteix en els mitjans que l’inefable diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, li va fer l’ullet a una diputada popular generant una reacció sentida de la parlamentària, que va sol·licitar el suport de les col·legues presents. Bon fragment per a una telecomèdia i munició per a les xarxes.

Pero Paco Álvarez-Cascos se’n va anar alleujat d’allà perquè no es va aclarir si els pagaments en diners il·lícits a un tal P.A.C., que figurava en la relació de comissionistes, van anar a parar a les seues mans o no.

El Parlament català vota una resolució contra el Cap de l’Estat, Felip VI, i totes les informacions i les fotografies es refereixen al suposat error de protocol de Pedro Sánchez, quan la Zarzuela ho desmenteix. S’havia de fer una foto amb els reis i les principals autoritats de l’Estat per mostrar unitat institucional, però Sánchez va saludar Ana Pastor, que va continuar caminant, frustrant-se la instantània. Acció divertida, sí, però cap referència al fons polític del qüestionament creixent de la Monarquia pels independentistes i els podemites.

I així anar sumant. Podríem desgranar un rosari de petites incidències que només serveixen per entretenir el públic però mai per afrontar els veritables problemes del país.

A propòsit de la reprovació al rei al Parlament, l’editorial de La Vanguardia publicat divendres, el mateix dia de la festa nacional, era rotund: “L’independentisme, embolicat en les seues disputes internes, ha paralitzat durant mesos el Parlament i s’ha entregat a la mera gesticulació política. És en aquesta pesada reiteració d’escarafalls on s’inscriu aquesta reprovació del rei, innecessària, de nul efecte i fins i tot temerària.” Llegir editorials així reconforta sobre el compromís dels mitjans amb el fons dels problemes polítics, mentre d’altres es gronxen distretament amb anècdotes. I si passem a considerar les tertúlies radiofòniques o televisives, poques se salven.

Un país amb tensions econòmiques, territorials i electorals que tot just té un debat polític calmat, on els seus líders pugnen per construir frases per al consum de Twitter sense haver-se estudiat els assumptes, augmenta els riscos de caure en el populisme. Atenció: som a Europa, territori triat per l’ideòleg Steve Bannon per a la seua croada populista després d’haver evangelitzat els Estats Units amb el seu profeta a la Terra Donald Trump. Més política seriosa i menys anècdotes, si us plau.