Crispació política, moda de tardor

En un país que ho commemora tot –i a Catalunya molt més perquè es va abusar de l’adjectiu “històric” fins a desgastar-lo–, l’aniversari de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) al Parlament ha passat sense pena ni glòria. Grans reportatges de reconstrucció d’aquelles tenses hores que haurien pogut conduir aquest any polític per una altra via, però cap exaltació. Era d’esperar.

Si Clara Ponsatí va declarar que “jugàvem al pòquer i anàvem de farol”; si el periodista Jordi Amat va publicar La conjura de los irresponsables, que resumeix en el seu títol les dotzenes de llibres apareguts; i si tantes proves s’acumulen per demostrar que res estava ben preparat, ningú surt a reivindicar aquell dia perquè no prestigia pertànyer a aquell batalló de prestidigitadors. És significatiu com columnistes secessionistes s’autodenominen ara “independentistes crítics”: crítics amb el nyap, aclareixen.

Una altra cosa és que estigui viva la ferida de l’u d’octubre, que alimentarà durant dècades l’independentisme i perseguirà Rajoy en els balanços de la seua presidència. Els polítics reivindiquen aquell dia de desafiament i de repressió com a aniversari i proven d’ignorar el 27 d’octubre, data d’aquesta declaració. I obliden deliberadament el 6 i 7 de setembre, quan es va trencar la legalitat al Parlament de Catalunya i va començar el disbarat que va convertir els següents trenta dies en un període dramàtic. I no oblidem que el Govern d’Espanya va perdre la partida mediàtica a l’exterior sense disputar el partit, amb els ambaixadors i els agregats de premsa asseguts a la banqueta esperant, segons la filosofia marianista, que el temps tot ho arreglarà. Els ciutadans independentistes saben ja que era mentida que Europa els estigués esperant, però cert és que algunes opinions públiques i nombrosos mitjans estrangers, inclòs el New York Times, veuen ara amb més simpatia la causa secessionista. A tenir en compte.

Coincideix aquest aniversari no celebrat (tret de per Puigdemont i Torra, que aprofiten per projectar la Crida, el seu nou partit) amb una recrudescència de la dialèctica agressiva a la política espanyola fins a límits desconeguts fins ara. Ni la crispació com a estratègia d’Aznar contra Felipe González va assolir les desqualificacions del seu pupil Pablo Casado contra Pedro Sánchez. Titllar de colpista el president del Govern perquè a la moció d’investidura li van donar suport independentistes és un salt qualitatiu que presagia temps molt alterats.

En l’actual Partit Popular ho celebren com a prova del lideratge del seu jove president, segons declaren. Però no creguin que al Govern ho lamenten gaire. Ho atribueixen a la seua inquietud creixent perquè els sondejos no li van bé. Sense comptar les dades del CIS de Tezanos, que els seus col·legues demoscòpics qüestionen –més en les seues magnituds que en la tendència– es reconeix que a Casado li va anar bé els mesos de juliol i agost però va punxar al setembre i l’octubre. Com més radicalització, millor per a Pedro Sánchez i per a Albert Rivera, al qual se li obre la possibilitat de recentrar-se i de guanyar el lideratge del centre dreta.

Potser millor per a alguns polítics, però nefast per al país. A la crispació regnant contribueix Joan Tardà, d’Esquerra, entossudit que “Casado, si pogués, ens afusellaria, a diferència de Rajoy, que ens ficaria a la presó, com ja ha fet”.

Hi ha una tendència a fabricar tuits al Congrés en comptes de discursos polítics i a buscar l’aclamació a les xarxes radicalitzades més que entre l’electorat temperat, imprescindible per governar. “És l’efecte Rufián”, com ho ha definit l’analista Lucía Méndez.

“Això em distancia dels polítics”, comentava a RNE la periodista Pepa Fernández. “Caldrà distingir entre cop d’Estat i cop a l’Estat”, ha precisat amb intel·ligència Fernando Ónega, alarmat per l’escalada verbal. La ciutadania vol polítics, no tuitaires radicalitzats amb escó. La crispació és moda tardoral; i ens temem que hivernal també.