Andalusia: risc sísmic i polític

Campanya electoral en marxa. Pluja de míssils dialèctics. Sismògrafs activats. Les eleccions les carrega el diable i pot passar qualsevol cosa. A Andalusia, el dos de desembre pot produir-se un autèntic terratrèmol polític. La placidesa que descriuen les enquestes –“Susana guanyarà tranquil·lament, les dretes unides no sumen per governar” i pronòstics similars– no garanteixen els resultats que finalment surtin de les urnes. “L’elector cada vegada decideix més tard; fins i tot el mateix dia de la votació”, adverteix José Félix Tezanos, catedràtic que dirigeix el Centre d’Investigacions Sociològiques. Catastròfic si el PSOE no supera el 30

per cent. Seria sens dubte un terratrèmol, amb possibles rèpliques a tot Espanya, que les dretes sumessin més que les esquerres desallotjant del poder el PSOE, acomodat allà des de fa més de trenta anys. Albert Rivera ja ha advertit que, si sumen, adéu a Susana. Sense dubtar-ho, diu, encara que al PP no s’ho creguin. Però una tremolor afegida es produiria si aquesta hipotètica suma de diputats populars i de Ciutadans necessités un escó més per formar govern, només un: just el que el CIS atribueix per Almeria al partit ultradretà Vox. Quina papereta llavors per a Casado i Rivera.

Un altre sisme no descartable és que, encara que les esquerres sumin, fins i tot amb molta diferència entre els resultats de PSOE i Units-Podem, la candidata Teresa Rodríguez plantegi un pols tipus “No amb Susana”. Ni Pablo Iglesias podria socórrer la fins ara presidenta andalusa, perquè Podem té incendis en diverses comunitats i a Andalusia va per lliure. En aquest cas, la situació induiria un altre terratrèmol diferent perquè Susana, que ja va suportar vuitanta dies per formar govern en l’anterior elecció, seria capaç de convocar de nou les urnes. El seu Estatut autonòmic li ho permet si hi ha bloqueig. El seu lideratge personal és indiscutible i al seu partit, més enllà d’ella, s’endevina un desert. Difícil situació.

Amb riscos tan pronunciats, les eleccions andaluses de d’aquí a dos setmanes seran bastant més que un “termòmetre polític”, com es diu, per mesurar com està el pati espanyol. Aquestes eleccions poden inaugurar l’any en què la pell política d’Espanya canviï profundament. Si Ciutadans avancés el Partit Popular a Andalusia, com alguns vaticinen, la formació de candidatures locals s’alteraria sensiblement. I el futur de Pablo Casado es veuria compromès. Amb les enquestes pronosticant a la primavera l’ascens de Rivera, li sortien “candidats a candidat” a totes les ciutats i pobles. Només la inesperada arribada de Pedro Sánchez a la presidència va amainar el vendaval i va ressuscitar persones disposades a competir sota la marca PSOE.

L’acció del Govern serà decisiva en aquests mesos. La simpatia inicial pel desallotjament del poder de Mariano Rajoy pot malgastar-la Sánchez si permet l’acció d’una “OCP”, a saber, “Oficina de Cabrejar el Personal”, com la que Zapatero va estimular amb afany. Recordin: obligació a tots els establiments d’hostaleria de fer obres per separar zones de fumadors dels no fumadors; i tan sols uns mesos després, quan ja estaven fetes i revisades les reformes, prohibició total que es fumés fins i tot allà. Afegeixin-hi allò de reduir la velocitat a 110 km/h a la carretera per tornar a augmentar-la quan ja havien canviant dotzenes de milers de senyals de circulació. Un despropòsit. La precipitació amb què s’anuncia ara la pròxima desaparició dels vehicles dièsel i més tard, el 2040, els de qualsevol combustible –inclosos els híbrids– desconcerta ciutadans i alarma les onze plantes de fabricació de vehicles que hi ha a Espanya. Ni la patronal ni els sindicats no van assistir a la reunió amb la ministra d’Indústria per expressar el seu malestar. El canvi climàtic ho exigeix, però els canvis dràstics requereixen pedagogia. Aquest govern, definitivament, no troba el seu fort en la comunicació.