Urgeix un pacte polític de “serenitat”

La tensió verbal es dispara als mítings andalusos, al Parlament català i al Congrés dels Diputats. Creixen els insults –continguts amb conflictes per la presidenta Ana Pastor– i aprofundeixen el divorci entre política i ciutadania. És urgent un pacte de “serenitat” per no envilir la política, amb rèdits només per als més irrespectuosos. Potser les candidatures de Vox que parlen del president Pedro Sánchez com “l’amic dels colpistes”, es refereixen a la Mesquita cordovesa com la “catedral d’aquesta ciutat” i parlen de l’“aquelarre de gènere” sol·licitant la retirada de la llei contra la violència masclista. O potser una franja de l’electorat d’Esquerra Republicana enardida per les provocacions del diputat tuitaire Gabriel Rufián, expulsat la setmana passada de l’hemicicle, que Infolibre anomena “hemicirco”. Sosté Enric Juliana que “Rufián és per a ERC plom a les ales i ho saben”. Impensable que les seues sobreactuacions no les beneeixi la direcció.

Molts nervis a l’escenari. Les eleccions andaluses poden significar un sisme en alguns partits. Pablo Casado endureix el seu discurs, tal com s’omplen els mítings de Vox, sobretot d’homes i joves, entorn del seu líder, Abascal, i al seu candidat a la Junta, l’exjutge Francisco Serrano, autor del llibre La dictadura de género. Tenim Ciutadans provant de guanyar espai al PP de Casado i Casado intentant tancar-l’hi a Vox. Desplaçament general cap a la dreta per a complaença del PSOE, al qual aclareixen el centre.

Al front independentistes-constitucionalistes, la diana és el ministre socialista Josep Borrell, a qui no li perdonen que encapçalés les manifestacions a Barcelona que van certificar que existeixen dos Catalunyes i no una, com es predicava. Dos amb risc, a més, que constitueixin una “Bèlgica catalana”; a saber, dos comunitats convivint malament en un mateix país amb llengües i cultura predominants diferents, segons l’advertència del periodista Jordi Amat, formulada a les reunions a Lleida de Societat Civil pel Debat. Si els que van donar suport a la investidura de Sánchez –encara que només fos per fer fora Rajoy– ataquen d’aquesta manera el Govern espanyol, els que acusen el President de connivència amb l’independentisme caminen errats. Segur que ho saben però una cosa és la racionalitat i una altra la rendibilitat política. Ho comprovarem a les urnes. Però si l’única manera d’aconseguir vots andalusos és caminar amb l’espantall de Catalunya, mal servei es fa a Andalusia i a la cohesió de l’Estat.

Per altra banda, Pedro Sánchez dorm en un avió. Va estar dilluns al Marroc de tornada de Guatemala; dijous a Cuba i el cap de setmana al Consell Europeu després de condicionar l’acord sobre el Brexit a com quedava el tema de Gibraltar. Va guanyar. Theresa May va haver de cedir o Espanya exercia el seu veto. Golàs en el descompte.

Sánchez vol recuperar l’espai internacional abandonat per Rajoy: irrellevància d’Espanya a l’exterior i pèrdua de contractes per a les empreses. L’aeroport de l’Havana, comandat pels francesos, és l’exemple emblemàtic quan operem Heathrow i l’espai aeri alemany. Rivera li va preguntar Sánchez si anava a Cuba de “venedor” o a interessar-se pels drets humans. Però al seu retorn de Bolívia un gran empresari, en un important fòrum d’opinió, li va dir a la Vicepresidenta: “Traslladi al President el nostre agraïment perquè, gràcies a les seues gestions, no hem quedat fora del ferrocarril bioceànic, de l’Atlàntic al Pacífic.”

Però no tot és economia. L’aparició constant de Sánchez als informatius amb mandataris a l’estranger –a més de la visita de Macron a Moncloa i de Merkel a Doñana– projecta la seua imatge presidencial. Potser per això els seus viatges irriten tant l’oposició. Però Rajoy li va deixar el camp erm, Sánchez entén el món perquè va treballar a Brussel·les i Kosovo, parla idiomes i, per si fos poc, el necessiten. Amb els britànics de sortida i els italians en fallida, l’eix franco-alemany reclama Espanya.