Alemanya ens convida al club i passem

La superficialitat de les notícies que es difonen i la badada de bona part dels mitjans nacionals, ens poden passar factures molt altes. Portem dos setmanes d’importants anuncis en l’àmbit internacional, que ens afecten molt directament, i aquí estem explotant frases desafortunades o assumptes vells. Aprofitar amb èxit la negociació del Brexit per millorar la nostra posició en el tema de Gibraltar, que dura més de tres-cents anys, no ha merescut més que lleus comentaris. Estava tot llest per retreure al Govern un suposat fracàs i va desconcertar el resultat positiu, reconegut amb la boca petita fins i tot pels britànics. Cert que Sánchez va jugar molt fort, la qual cosa va caure malament en algunes cancelleries pel seu anunci de veto a l’Acord sobre el Brexit després de 20 mesos de negociació. Se la va jugar i li va sortir bé, encara que alguna rascada diplomàtica quedi. Imaginin el que haurien dit els mateixos mitjans si no es compareix a l’envit, o si s’hagués perdut l’oportunitat.

Sent això molt important, hi ha alguna cosa més que, lamentablement, se’ns ha escapat i que resulta de gran transcendència. Ve a Madrid el ministre alemany d’Exteriors, Heiko Maas, i declara en un col·loqui públic a la Universitat Complutense que el motiu del seu viatge és convidar Espanya, ara que els britànics deixen la Unió, que ens afegim a l’eix francoalemany, el motor de les decisions europees. Tremenda declaració i aquí no se n’assabenta gairebé ningú. Atents a les seues rotundes paraules: “Ens fa falta més Europa i a Europa li cal més Espanya.” Han llegit, escoltat o vist en algun telenotícies una proposta així? No es coneix que les tertúlies de ràdio o televisió li hagin dedicat alguns minuts. És un moment transcendental per la reorganització d’Europa; ens conviden a la cabina de comandament perquè el pilot britànic ha dimitit i l’italià flaqueja, i amb prou feines ens hi interessem. Sembla que no som capaços d’entendre la transcendència històrica d’aquesta invitació i el que pot suposar per a les empreses i per als ciutadans espanyols.

En el col·loqui participava el ministre Borrell, que va acceptar “el guant, amb molt de gust”, per part del Govern. Van coincidir que Espanya compleix les condicions ideals pel tarannà europeista d’aquest Gabinet, població, mida geogràfica, el PIB, la pertinença a l’eurozona i a l’espai Schengen. De passada el ministre alemany va enviar un altre missatge: “Tenim un gran interès que hi hagi un estat espanyol fort i unit. No creiem en els moviments que aposten per més estats i més petits.” I un altre: “Les fake news s’han colat en el debat migratori a Alemanya i cal combatre el seu discurs amb fets i dades.” Finalment, van compartir els dos caps de la diplomàcia que “Europa és l’únic lloc del món on es combinen llibertats polítiques, cohesió social i progrés econòmic”.

Sánchez té sort, sens dubte. Arriba i ens reclamen a escena.

Aquí estem, mentrestant, ocupats que si Borrell va dir que “els colons als Estats Units van matar quatre indis”, patinada que es podria estalviar, celebrada amb pluja de memes pels independentistes catalans. Si tal com estan els mitjans se’ls regala una frase així, els periodistes correran a transmetre-la per sobre del que digui el ministre alemany.

A més, Borrell és citat abundantment aquests dies per l’embolic de les accions d’Abengoa (prop de deu mil euros), pel que sembla propietat de la seua exesposa, que es van vendre en un moment que va portar la Comissió del Mercat de Valors a multar-lo amb 30.000. No és assumpte políticament ni estèticament menor.

Però això ja es va publicar en el seu dia i estava superat. Un oportú tuit de Pablo Iglesias ho va reactivar en l’última setmana de campanya andalusa. A Borrell, aquest rumor que el presenten a les europees li portarà problemes perquè, amb tot, electoralment és molt temut. Van contra ell. Rufián al Congrés i d’altres fora. És la vida. Però allà queda la proposta del ministre alemany convidant-nos a la Champions. Que consti en acta.