Liquidar la Constitució, mal negoci

“Cap nét no té de dret a desfer l’abraçada de perdó que es van donar els nostres pares en la Transició”, sentencia Adolfo Suárez, fill del President que va pilotar aquella admirable obra d’enginyeria política. Gran frase.

En plena ressaca d’eleccions andaluses, celebrar quaranta anys de Constitució democràtica ha permès, amb tot, entreveure un rebrot de sensatesa a l’escenari polític. Ressorgeix el constitucionalisme, capaç d’aparcar diferències polítiques almenys per un dia. Lleu esperança. A les Corts, presència de tots els grups parlamentaris, a excepció dels bascos i dels independentistes catalans. Podem no va aplaudir el Rei, i menys el Rei emèrit, però el va rebre dempeus en silenci respectuós. Suficient. Declaracions més passades després de Pablo Iglesias i de l’enterrador d’Izquerda Unida, Alberto Garzón, que potser van motivar el silenci d’Íñigo Errejón, que anava a parlar però va callar. Errejón ja havia dit, corregint els seus caps, “que no hi ha 400.000 andalusos feixistes encara que votessin Vox, sinó que convenen menys escarafalls, més humilitat i escoltar els problemes dels ciutadans”. Curiós que Iglesias i Garzón no parlin dels 300.000 vots andalusos que han perdut. Paraules, silencis i absències a les Corts. Dins i fora, debat sobre la irrupció dels ultradretans de Vox que diuen acceptar la Carta Magna, potser com a salconduit per destruir-la millor (supressió de les autonomies, de la Llei de Violència de Gènere i qualsevol avenç en llibertats).

D’altra banda, als carrers de Girona, o de Terrassa, violència dels CDR (Comitès de Defensa de República, que anima el President Torra) amb greus enfrontaments amb la policia dels Mossos d’Esquadra, que va patir nombrosos ferits i profundes divisions internes. Llegeixin els xocs a Twitter entre els comptes de Mossos per la República Catalana i la Unió de Mossos per la Constitució per comprovar la profunditat del cisma. Torra ho resol, pel que sembla, depurant els seus comandaments perquè al guió que té al cap no hi caben contemplacions. El seu pla és el xoc frontal que ha de culminar amb el judici als polítics presos. El President va confessar en privat a un periodista amic seu que s’està preparant per entrar també ell a la presó. De moment, el seu govern dóna suport a la convocatòria de vaga general i mobilitzacions el 21 de desembre quan Pedro Sánchez es reuneixi amb el seu Consell de Ministres a Barcelona. Recordar de forma tan gràfica que Catalunya és Espanya no agrada gens.

A Andalusia, per la seua banda, més que a l’inevitable canvi a la Junta, assistim a la caiguda del Règim que la va governar durant gairebé quaranta anys. Recerca de culpables sobre el retrocés electoral socialista: suposat rebuig de Susana Díaz, o de decisions de Pedro Sánchez, a la política de diàleg amb Catalunya, a les tendències populistes a l’alça a Europa animades per Steve Bannon, que va assessorar Trump i ara Salvini a Itàlia i a Abascal, el líder de Vox, a Espanya, etcètera.

Els analistes, tanmateix, no es refereixen a penes a la tremenda abstenció registrada en bastions socialistes tradicionals, com Sevilla, Jaén, Cadis i d’altres. Ens va recordar la sortida del poder de Felipe González l’any 1993. Havia guanyat quatre vegades consecutives, feia tretze anys que estava en el poder i els escàndols del GAL, les corrupteles de Luis Roldan i altres capitostos d’aquell règim corroïen la seua imatge. En aquelles circumstàncies, uns 200.000 fidels electors socialistes van decidir sàviament abstenir-se i deixar caure Felipe, que probablement ho va agrair. L’objectiu era permetre l’alternança per no quedar després vint anys fora del poder, si allò s’allargava. No culpin Susana Díaz, com han pretès fins i tot a casa seua. Ella no feia trenta-set anys que manava, ni tampoc hi era quan en l’escàndol dels ERO, o els excessos d’alguns dels seus. Ja vam advertir en unes cròniques enrere del Risc de sisme polític a Andalusia i va colpejar amb virulència. O potser pretenien governar indefinidament?