Ull viu, que aquí encara pot passar de tot!

El 2019 serà l’any de la renovació de la pell política a Espanya i altres països europeus, però també pot ser el període amb més sorpreses polítiques de la dècada. No hi ha res garantit: ni el final del drama del Brexit, a només 84 dies per a la desconnexió de la Unió; ni el futur de Trump (que tant ens afecta); i ni tan sols el Govern d’Andalusia. Tot pot fer moltes voltes inesperades.

Un alt executiu d’un banc britànic reitera que només veu desorientació i impotència al Govern de Londres. El termini s’esgota, no saben per on sortir i només ha faltat que l’exprimer ministre Tony Blair proposi un segon referèndum. Per la seua banda, a Trump, cada notícia de les comissions d’investigació sobre la col·laboració russa en la seua elecció l’enfonsa cada cop més, encara que els estats refugi del seu vot semblen no immutar-se i celebren la seua intransigència amb el mur amb Mèxic, encara al preu de paralitzar el Govern americà.

Pel que fa al tema d’Andalusia, ves a saber com acaba. Hi ha la convicció que el canvi ja està decidit i que el PP presidirà la Junta, però Vox tensa la corda en qüestions irritants com discutir les mesures sobre la violència de gènere. I Ciutadans no està disposat a la vergonya de canviar les seues idees i el seu programa. La ductilitat de Pablo Casado cap als ultradretans permet que Albert Rivera es desmarqui dels populars. Acceptar les condicions de Vox significaria entregar bona part del centre al Partit Socialista. L’esquerra fustiga Rivera, però potser té raó Teodoro León Gross quan escriu que “el problema per a la defensa de Ciutadans està... en el discurs de Ciutadans!”. Acusar Pedro Sánchez de “governar amb populistes, independentistes i amics d’ETA” és una falsedat perquè governa sol; com ho és acusar Ciutadans de “governar amb la ultradreta”, si Vox dóna suport al final al pacte entre populars i taronges. Potser seria convenient que Pedro Sánchez i Albert Rivera fessin un cafè junts. La societat civil agrairia que acabés aquesta escalada dialèctica més pròpia dels que es tiren a la muntanya, costa amunt o costa avall, que de partits confiables per asserenar el clima i governar en favor de la ciutadania.

A Andalusia s’està dient que les dones es manifestin al carrer per temor de les propostes de Vox i contra les “rebaixes” dels populars per salvar la situació. Si els carrers s’omplen, no descartin que dos dones, la socialista Susana Díaz i Teresa Rodríguez, d’Endavant Andalusia, firmin un pacte per evitar les dretes a la Junta, buscant abstencions imprescindibles. L’exprimer ministre francès Manuel Valls, candidat a l’alcaldia de Barcelona, va més enllà: un acord Ciutadans-PSOE-PP per evitar Vox. I als laboratoris polítics s’investiga una fórmula magistral, que a Espanya no s’ha experimentat mai fins ara, per la qual el PSOE facilitaria a Ciutadans la presidència de la Junta andalusa per parar Vox.

Esclar que aquesta sortida es veu llunyana perquè equival a una operació de ronyó a Susana Díaz sense anestèsia. Encara que d’anestèsies i calmants sempre n’hi ha quan s’ocupa el poder. Si tot falla, queda la “mundial”: repetir les eleccions andaluses, que no ho desitja ni Vox. I tot a decidir en setmanes. Apassionant.

Hi ha alguna cosa més per caldejar un ambient políticament ja explosiu amb un debat dels Pressupostos Generals pel mig i amb els Pressupostos catalans bloquejats? Per descomptat: el judici als polítics presos acusats de desafiar l’Estat des de la Generalitat. L’autonomia judicial, l’estratègia de les defenses, la pressió organitzada al carrer i l’emocionalitat que tot ho altera garanteix unes setmanes molt tenses. Aquí el Govern espanyol poc hi pot fer perquè els jutges no admeten ingerències.

En una conversa durant la crisi de l’octubre del 2017, l’expresident José Montilla li demanava a Mariano Rajoy que, almenys, el Fiscal General ajudés amb les seues decisions. “Aquest és teu, no?”. Mariano Rajoy va respondre: “Aquests són teus fins que els nomenes.” Va per aquí.