El mercat de fitxatges polítics bull

Ho va advertir Joan Coscubiela, diputat d’esquerres que es va enfrontar als independentistes al Parlament: “La política s’ha futbolitzat. Cada vegada més és una descarnada batalla de l’ells contra nosaltres, amb aficions irreconciliables.” Més coincidències: el futbol és a punt de tancar els seus fitxatges d’hivern i la política ultima incorporacions per a la gran final electoral del dia 26 de maig que, a Espanya, agrupa municipals, autonòmiques i europees. El mapa polític pot revolucionar-se.

L’entrenador popular, Pablo Casado, ha fitxat per a Madrid dos candidats que fins i tot la premsa conservadora considera “durs”, molt aznaristes: Isabel Díaz Ayuso, jove periodista amb altes possibilitats de ser presidenta de la Comunitat amb vots del Partit Popular, Ciutadans i Vox; i Martínez Almeida, flagell de Manuela Carmena, poc conegut. Es diria que davant del joc aspre de Vox, el Partit Popular alinea gent sense miraments que va anunciar la seua sortida si guanyava al congrés Soraya Sáenz de Santamaría. Alguns barons populars estan molt inquiets.

Ciutadans té Begoña Villacís, “alcaldessa” vocacional, que farà campanya molt embarassada i que es treballa el lloc amb entusiasme. Mentrestant el PSOE tempta sense èxit veterans com Alfredo Perez Rubalcaba, i encara no té alineació per a la gran batalla municipal de Madrid.

Albert Rivera va ser més matiner. Ja va fitxar per a Barcelona l’exprimer ministre francès Manuel Valls, inquiet, com Emmanuel Macron, per la coincidència de Ciutadans i Vox en la majoria que governa Andalusia. Rivera anuncia per al Principat d’Astúries l’exrector Juan Vázquez, d’indubtable prestigi intel·lectual. Centenars de candidats es troben encara en negociació amb diferents partits. Sorpreses garantides.

Mentre que el PSOE tarda a anunciar incorporacions, Susana Díaz ha advertit que no fitxin ningú per a Andalusia, que ja hi és ella. S’amarra al lloc de líder de l’oposició convençuda que la Junta de dretes durarà molt poc. Ja ho veurem. La seua capacitat d’anàlisi predictiva està qüestionada. “Que no m’ajudi ningú del PSOE estatal a la campanya, que ja em valc jo”, va dir al novembre. Així li va anar.

Però mentre es prepara la gran jornada electoral del maig, cal governar. Pedro Sánchez pugna per aprovar els Pressupostos que Torra rebutja, Puigdemont divisa com una manera de fer alguna cosa de política des del PDeCAT i Esquerra Republicana al mig del que ve: trasllat dels polítics presos a Madrid per al judici pel desafiament a l’Estat. Encara que no s’aprovin aquests Pressupostos, Pedro Sánchez guanya temps al poder per fer coses.

Al seu Govern destaca el Ministre d’Exteriors Josep Borrell, blanc dels independentistes, com ha recordat l’inefable tuitaire Gabriel Rufián. Borrell dirigeix el front que a Sánchez li va millor, l’internacional, recuperant tota la capacitat de fer la política que Rajoy va abandonar. Acaba de tornar de l’Índia, del Diàleg Raisina, el Fòrum de Davos asiàtic. Mai Espanya no hi participava dient coses rellevants. Borrell ha proposat una defensa europea comuna per no dependre dels Estats Units: “Necessitem una Unió Europea més forta, més cohesionada i que els estats cedeixin sobirania per guanyar en l’escenari mundial i poder prendre decisions sense represàlies de tercers països o dels mercats financers. Va afirmar que “Europa no pot ser l’Atenes de Washington”, en referència històrica a quan Roma era capital política i militar i Atenes exercia de capital d’idees filosòfiques. Atents a això: Borrell va pronosticar que d’aquí a 20 anys, els set països emergents, és a dir, la Xina, l’Índia, Indonèsia, Rússia, el Brasil, Mèxic i Turquia tindran el doble del Producte Interior Brut que el G-7. Anem cap a un “món de gegants” en el qual la Unió Europea s’ha d’unir més per ser forta i defensar empreses i ciutadans. Polònia, Itàlia i Hongria en contra. Molt greu. Mentrestant, aquí estem en les petiteses polítiques. Encara rai que algú avisa del que ens cau al damunt.