La dreta i Podem, al taller

Al taller de reparacions de la política espanyola ja no entra ni un sol vehicle electoral més. Estaven els mecànics ideològics molt ocupats amb la unitats de la dreta, que després de la col·lisió andalusa entre Partit Popular i Vox requerien reparació almenys de xapa i pintura, quan va arribar l’‘errejonazo’ a Podem.

El peritatge de l’estat de la candidatura podemita a la Comunitat de Madrid el qualifiquen els experts polítics com a sinistre total. Ha estat un accident imprevist i molt greu. Pablo Iglesias i el seu cap d’escuderia a Madrid, Ramón Espinar, conduïen de forma desafiadora i una mica temerària. Íñigo Errejón va evitar diversos accidents perquè sempre va cedir el pas. Fins que, en una accelerada per sorpresa, dijous va saltar del carril principal a una via secundària i es va unir a la caravana de l’alcaldessa Manuela Carmena. A veure com es repara una avaria tan gran perquè la militància pregunta commocionada si el vehicle electoral es pot recompondre encara.

De moment, a Podem li han dedicat a Íñigo Errejón un comiat formal –“no podem expulsar-lo perquè se n’ha anat”, segons va afirmar Irene Montero, líder interina per baixa de paternitat d’Iglesias– i un altre comiat àcid de Pablo

Echenique

: “Jo d’ell dimitiria de diputat però comprenc que d’alguna cosa ha de menjar fins al juny.” Monedero l’ha qualificat com a “fred, llest i ambiciós”. Dels cinc fundadors de Podem, en el seu cinquè aniversari ja han caigut del cartell tres: Luis Alegre, Carolina Bescansa i ara Íñigo Errejón. Queda el líder, Pablo Iglesias, i el sempre enigmàtic Monedero, entusiasta propagandista de Chávez.

La incògnita és què faran els militants i electors que aguantaven allà només perquè l’estil temperat d’Errejón els feia confiança. Les Marees gallegues suggereixen que se’n van amb ell. Izquierda Unida, previsiblement, es mantindrà a la marca Units Podem perquè dos travessies seria ja massa trot per al seu vell motor. I a veure què fa Pablo Iglesias en campanya perquè, si no hi ha aliança amb Podem a Madrid, seria difícil en un mateix míting recolzar Carmena per a l’Alcaldia i no Errejón per a la Comunitat.

Tres candidatures d’esquerra per tant, si no hi ha reparació, i més possibilitats per a la dreta en la seua operació de reconquesta del poder, ja assajada amb èxit a Andalusia. “Quan jo ho vaig deixar hi havia només una formació de centredreta, però ara n’hi ha tres. Alguna cosa s’ha fet molt malament”, afirma José María Aznar, tutor polític de Pablo Casado. Ara ha reaparegut en la Convenció ideològica del PP per destacar que ha de ser la Casa Comuna i per enaltir la figura de Casado, “un líder com un castell”.

Del vell bipartidisme PP-PSOE vam passar el 2015 a quatre jugadors amb l’arribada de Ciutadans i Podem. Ara, més difícil encara, el joc serà a sis a Madrid, i fins i tot a més jugadors encara en algunes Comunitats Autònomes amb formacions nacionalistes o regionalistes. La fragmentació està garantida. Els escenaris per a pactes són molt incerts perquè no és segur que Ciutadans s’avingui a aliar-se sempre amb el Partit Popular i amb Vox més o menys presenti en la coalició. Que ho hagi fet a Andalusia s’entén, perquè l’objectiu era acabar amb 36 anys de govern socialista. Però el partit de Rivera no vol el paper de braç modern però submís del Partit Popular, que aspira a estar al centre de la dreta; en algun moment Ciutadans haurà d’arribar a acords amb el PSOE. Hi ha més de vuit mil municipis en joc el 26 de maig, a més de cinquanta diputacions provincials, tretze governs de comunitats i uns altres tretze executius provincials amb elecció directa (deu ajuntaments insulars i les Juntes basques). En aquest gran mercat, que oferirà possibilitats de pacte molt diverses, es dibuixarà el mapa del poder polític a Espanya. Quedarà a part la grossa d’aquesta loteria, o sigui, el Govern de la Nació.

L’únic que se sap avui és que Pedro Sánchez intentarà esgotar la legislatura, o qlmenys acabar aquest any 2019. Però, abans, atents a la pròxima sorpresa.