Menys crispació i més aliances de país

Les increïbles aportacions dels inventors espanyols, des del submarí fins a l’autogir, s’haurien de completar ara amb el “crispòmetre”; a saber, un enginy per mesurar l’excitació de la situació política i social. Coneixeríem amb precisió els greus riscos que corre la nostra convivència amb atmosfera recarregada per l’acció temporal d’alguns col·lectius, com els taxistes, o de forma gairebé permanent, per molts polítics. Sobra crispació, però també provocacions innecessàries, malapteses i malentesos absurds. Falta sentit d’Estat.

Ho vam veure amb l’intent de paralitzar Madrid i Barcelona pel taxi, sempre davant d’esdeveniments molt rellevants –Fitur o el Mobile– posant en risc el prestigi de les ciutats i els seus motors econòmics. Madrid s’acostumava ja a viure sense taxis, amb trànsit fluid i menys contaminació, i Fitur va batre rècords d’assistència. Milers de persones van descobrir l’excel·lència del transport públic i es va celebrar la fermesa negociadora del President de la Comunitat, Ángel Garrido, potser ajudat per la decisió de Pablo Casado de reemplaçar-lo com a candidat al maig. Un respecte per a Garrido i també per a Manuela Carmena, que davant de l’exigència d’Esquerra Unida d’abandonar el Pla Chamartín –la remodelació d’una part del nord de la ciutat amb noves oficines i habitatges–, ha dit que, si vénen amb aquestes pretensions, millor que no es reuneixin. “Els partits que no entenguin que han d’existir empreses, no han de governar Madrid”, va afirmar l’alcaldessa.

I, mentrestant, Espanya sembla incendiar-se aquests dies. Representants del Govern central i de l’administració local coincidien que, per afrontar el greu repte demogràfic que tenim amb despoblació alarmant de pobles, i fins i tot de la meitat de les ciutats, és imprescindible una aliança de país.

La Comisionada Isaura Leal i el president de la Diputació d’Ourense, Manuel Baltar, de partits diferents, van mostrar en públic aquesta disposició a unir esforços. Amb ells, en debats impulsats pel Foro Next Educación, el Ministre d’Agricultura i els presidents de les Diputacions de Jaén, Osca, Terol i Conca fan el crit d’alarma sobre el risc de desertització de mig Espanya. No estan sols: representen quatre milions de ciutadans que encara resisteixen en un territori que va a menys. I naix una Xarxa de Periodistes Rurals que s’apressa a donar-los veu i proposar iniciatives. Hi ha una Espanya rural que està en marxa. Atenció.

Però la política nacional és a una altra cosa. Els seus líders abominen qualsevol tipus d’aliança i s’abonen a la crispació permanent sense mesurar l’embafament de la societat civil que vol acords, solucions i menys gesticulació.

Ni una paraula sobre els necessaris pactes per l’Educació, la Justícia, la Sanitat, la Ciència o la reindustrialització. Fa anys que els independentistes catalans no parlen de problemes reals i el nacionalisme espanyol, que ha estat activat per reacció, tampoc. Ara va de manifestacions al carrer.

El debat polític s’assembla a un campionat d’adjectius “desqualificatius”. L’escalada de Pablo Casado contra Pedro Sánchez no té precedent. Quan surt Felipe González a dir que no calen “relators” sinó debat als parlaments –el de Catalunya gairebé paralitzat, denuncia– s’enyoren temps en què hi havia una alta tensió política però més serenitat.

La qüestió de fons és saber si aquesta crispació serveix per construir lideratges que facin confiança com a alternativa. Sembla que no, sense propostes ni iniciatives a debat. Per això, quan a l’Espanya real, a partir de problemes de la ciutadania, s’aprecia disposició a forjar aliances de país per afrontar greus reptes, com l’abandó del món rural, la política recupera el seu sentit i renaix l’esperança.

La clau és que a aquests polítics amb solucions se’ls obri l’espai mediàtic ara copat per una competició de bravates. Situació inquietant. És més fàcil destruir la convivència que consolidar-la.