Espanya entra al quiròfan electoral

El doctor Pedro Sánchez, davant de l’agreujament sobtat de les constants vitals, al tombar-li els Pressupostos Generals de l’Estat, va decidir intervenir. Seran dos operacions sense anestèsia. Una de ja prevista per al 26 de maig amb eleccions municipals, autonòmiques i europees. L’altra, d’urgència, el 28 d’abril, pot canviar la pell electoral i el Govern.

No hi havia llista d’espera de pacients, sinó d’impacients. Pablo Casado ja es veu president i invoca l’“esperit de Colón”. Albert Rivera aspira a ser el més votat d’una presumpta coalició a tres, amb Ciutadans, PP i Vox. Encara que té una altra carta que incomoda Casado: ser vicepresident amb Sánchez si els números no donen a la taula de joc de Colón i quadren a l’altra. Això ja va estar a punt de passar el 2015 però Pablo Iglesias, contra l’opinió d’Íñigo Errejón, ho va impedir, socorrent Mariano Rajoy. Hauria pogut passar a Andalusia al desembre: el PSOE, primera força, hauria pogut investir president Juan Marín, de Ciutadans, el tercer partit, a compte d’algun arranjament futur. Però a veure qui li explicava el pla a Susana Díaz, lleona ferida a les urnes.

Aquesta opció era una cosa insòlita: fer política, com a la telesèrie danesa Borgen. Però aquí no hi ha joc polític, sinó de vísceres. Tampoc no han fet política els independentistes, a l’exigir l’autodeterminació, que saben impossible. En cas d’aprovar-se els Pressupostos, el Govern de Sánchez arribava al 2020 i ja es veuria. I els impacients per governar i per intervenir Catalunya sense contemplacions es desesperarien. Com que no ha estat així, Sánchez porta Espanya al quiròfan. Ningú no sap què pot passar en aquest intent de canvi de pell del dia 28 d’abril.

El periodista i empresari Lalo Azcona explica que, abans de les eleccions andaluses, va escoltar Bertín Osborne vaticinar que Vox trauria de vuit a deu diputats, i no zero o un, com deia el Centre d’Investigacions Sociològiques. Ja veuen com anem: l’encerta un cantant i descarrila el pronòstic del CIS de Tezanos. Cada vegada és més difícil fer una previsió. La fidelitat tradicional de vot a un partit baixa i la decisió es pren a l’últim moment. Pot passar qualsevol cosa. Dependrà també de la participació. El catedràtic Julián Santamaría, que va prestigiar el CIS l’any 1986 quan va preveure la victòria del SÍ per dotze punts al referèndum de l’OTAN davant dels dotze d’avantatge del NO que anunciaven totes les enquestes, estima que la gran polarització de la política actual pot estimular una participació molt elevada. La guerra és intensa en tots els fronts. Alguns diaris s’exalten. Hi ha periodistes que llegeixen manifestos polítics amb fake news clamoroses. A Twitter, l’escriptora Rosa Montero anuncia que no vota el PSOE des del 1982 però que ara ho farà. Espanya bull.

En les nou setmanes que falten per entrar a quiròfan, els desvaris dialèctics poden retronar. Consuelo Ordóñez, germana del dirigent del PP assassinat, ha reprès severament Pablo Casado per haver comparat la negociació de Zapatero amb ETA amb el diàleg de Sánchez amb els independentistes catalans. Vox ha pujat tant perquè es disposaven a limitar la caça –que per a moltes famílies andaluses no és esport, sinó aliment– i es parlava de prohibir els toros, com a Catalunya o les Canàries. El número dos de Vox, Ortega Smith, s’esgargamellava en un míting: “I després dels toros, prohibiran el flamenc i després aniran a buscar la copla.” Hi ha qui s’ho creu. Molt trist.

Potser confia Sánchez en el suport dels damnificats per no aprovar-se aquests Pressupostos. L’ajuda a cent mil dependents queda en l’aire. Els aturats de més de cinquanta-dos anys veuen frustrada la seua expectativa. Els científics que celebraven, per fi, el promès suport per no haver d’emigrar, van renovant el passaport. Eren Pressupostos perfectibles, sens dubte, però esperançadors per a moltíssimes persones. Encara que Sánchez confia, sobretot, que l’amenaça d’una regressió mobilitzi l’electorat d’esquerra. Operació d’alt risc.