L'independentisme està trencat per dins

L’audiència mediàtica del judici pel Procés dequeia (tret de Catalunya), però els il·lustres testimonis d’aquesta setmana la van recuperar: Rajoy, Soraya, Urkullu, Montoro i Zoido. Altres compareixents van quedar eclipsats, això és, Tardà, Rufián o Ada Colau.

Gran conclusió, que no resol res: ningú no es fa responsable del fiasco de l’1 d’octubre, ni d’una banda, ni de l’altra. Els acusats d’organitzar el referèndum il·legal, per escapolir-se de la Justícia, i els responsables del Govern, perquè no volen reconèixer, o identificar, qui va donar la desafortunada ordre d’intervenció. Rajoy va mirar cap a baix, Soraya també i el tercer a la cadena de comandament, el ministre de l’Interior, Zoido, de professió jutge, va respondre com si fos un acusat i no un testimoni. Va predominar el “no ho sé” o “no recordo” i només va ser explícit per derivar la responsabilitat cap al “comandament operatiu”. Totes les mirades es concentren ara en el coronel de la Guàrdia Civil que estava al capdavant del desplegament. Compareixerà davant del Tribunal Suprem sabent que mentir allà és un greu delicte. O potser accepta una responsabilitat que no sigui seua.

Però el tràngol de l’1-O va existir. I el seu impacte emocional va ser tal, que, com ha suggerit Enric Juliana, si el dia 2, abans del 3, en el qual va parlar el Rei, es posen d’acord Puigdemont i Junqueras i convoquen eleccions catalanes, l’Estat espanyol hauria tingut una gravíssima crisi. La pitjor. Van desaprofitar l’oportunitat, probablement per la seua desconfiança infinita.

Que aquests dos personatges, o els seus partits, superin el seu profund recel és metafísicament impossible. S’acusen de deslleialtat sense límits i l’ambient als bancs dels acusats en el judici es talla amb un ganivet. Puigdemont no va convocar eleccions el 2 d’octubre, per sort; però tampoc el 26, per desgràcia per a tothom, després d’haver-ho anunciat internament de matinada. No ho va fer, com va recordar el lehendakari Urkullu davant del Tribunal, perquè Esquerra i d’altres li van muntar una manifestació sota la finestra del seu despatx, i en el seu partit va començar un degoteig de dimissions, mentre Rufián escrivia en el seu Twitter, amb la foto de Puigdemont de cap per avall, allò de “155 monedes de plata”.

Si aquesta convocatòria electoral s’hagués produït, difícilment ningú no estaria sent jutjat, almenys per les greus acusacions que ara se’ls imputen. Però qualsevol cosa que pogués anar malament ha anat a pitjor. Sabíem que aquella matinada del 26-O en què Puigdemont va concloure que el millor era convocar ja les urnes, Oriol Junqueras va ser especialment aspre amb ell; i al cap de poques hores va activar els mecanismes de pressió, per més que Rufián dissimuli ara. Però el que no coneixíem és que quan Puigdemont va desistir de firmar la convocatòria van començar a perseguir-lo perquè ho fes, els mateixos que l’hi havien impedit. Puigdemont es va es va armar de valor i va endossar a Carme Forcadell, la presidenta del Parlament, que llegís la declaració d’independència davant del Ple. Rajoy va aplicar el 155.

Però la confessió de Forcadell més sincera l’hi va fer a una companya reclusa, que no ha guardat el secret. Assegura que no va ser conscient del que passava i es queixa que Oriol Junqueras li recomanés “tranquil·litat”, que no passaria res greu. Té paraules dures per a Junqueras i menyspreu per a Puigdemont. Lamenta, més que el fet d’estar a la presó, no poder disfrutar del seu nét de set mesos. Darrere de cada pres hi ha un drama humà.

Tanmateix, Junqueras, encara que tranquil·litzés el seu entorn, sempre va considerar la hipòtesi de la presó. Ho afirmem amb rotunditat perquè així ens ho va expressar el dia 8 de maig de 2017, és a dir, cinc mesos abans de l’1-O, quan ens va concedir una entrevista per a la sèrie documental 40 años de democracia del Canal Historia. Fora de càmera, va respondre que no podia avançar pronòstics perquè “farem alguna cosa forta i no sé quant temps estarem a la presó”. Em va impactar. Va encertar el final, però potser va fallar en el temps que aquest suplici duraria.