Ganivetades sense pietat per les llistes electorals

Els que pensin que després d’una convocatòria electoral ve ja la campanya estan equivocats. A l’anunci de comicis el segueix una etapa de convulsió interna en els partits que bé podria denominar-se “fase de ganivetades”.

És una batalla interna sense pietat amb intervenció de la infanteria militant, l’artilleria de càrrecs destacats i els paracaigudistes que llança des de l’avió presidencial qualsevol partit. Uns paracaigudistes aconsegueixen arribar als seus objectius, d’altres expiren abans de tocar terra i alguns moren políticament al cap de pocs dies perquè no aconsegueixen adaptar-se a un territori tan inhòspit dominat per militants de base que fa anys que estan instal·lats en una corrosiva lluita de trinxeres.

Si posem noms i cognoms a aquest esquema descriptiu de la situació, aconseguirem un retrat del que ara mateix succeeix en la política espanyola. Pablo Casado va llançar sobre Cantàbria l’atleta Ruth Beitia. però li va dimitir al cap de pocs dies, víctima del tret d’una frase inoportuna. Albert Rivera va llançar per sorpresa sobre la seua organització a Castella i Lleó l’expresidenta de les Corts regionals Silvia Clemente, però un sector del partit, dirigit pel solvent diputat Francisco Igea, es va amotinar. Va guanyar Rivera per un grapat de vots però va deixar molts ferits. Igea torna al seu lloc de metge a Palència. Una pena. Pedro Sánchez va anunciar el desembarcament d’alguns dels seus ministres a les llistes d’Andalusia i l’exèrcit susanista va amenaçar de constituir-se en guerrilla, recordant Despeñaperros contra els francesos. És el que l’alcalde perpetu de Dos Hermanas, Quico Toscano, anomena “les eternes primàries del PSOE”. Al final hi haurà pacte, sembla, i encapçalarà Sevilla la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, revelació en el debat de Pressupostos. No fer-ho així hauria estat una malversació de recursos polítics.

Després hi ha el culebrot de Podem. Es consolida el drama que a la Comunitat de Madrid optin enfrontats el cofundador del partit Íñigo Errejón davant d’Isabel Serra, pablista sense fissures. I, a més hi ha la incertesa adobada per unes declaracions de la portaveu parlamentària, Irene Montero: “Una dona liderarà molt aviat Podem”. Ella? No n’hi ha cap altra. Ja el 28 d’abril? No es descarta. La capacitat d’Iglesias per crear cops mediàtics està provada i qui sap si, aprofitant l’empenta de les manifestacions feministes del 8 de març, presenta “la primera dona candidata a la presidència del Govern en la història d’Espanya”. Sona bé. Potser busca un amortidor al retrocés de Podem que anuncien les enquestes, com el 2016 va fer amb la incorporació, o potser la fagocitació, d’Izquierda Unida. Tard o d’hora això succeirà, entre altres coses, perquè, com sosté Albert Rivera des del 2016, “Pablo Iglesias ja sap que ell no serà President del Govern”.

Els independentistes mereixen capítol a part. Resistint pressions de Carles Puigdemont, Esquerra Republicana farà la guerra pel seu compte i Oriol Junqueras serà candidat al Congrés i, un mes després, al Parlament Europeu.

Des de Waterloo l’ordre taxativa al PDeCAT és encapçalar llistes amb presos o fugits sota la marca Junts per Catalunya; a saber, Jordi Sànchez per Barcelona, Rull per Tarragona, Turull per Lleida i el mateix Puigdemont per Girona. A més, exigeix els números dos de cada candidatura per tenir gent de confiança. Es passa pel ganivet Campuzano, Xuclà i Marta Pascal.

“No va ser bona idea deixar caure el Govern de Sánchez”, afirma Artur Mas. Però Puigdemont imposa la seua llei: “Quan millor, pitjor.” Aquest home somia amb Pablo Casado com a president perquè apliqui “el 155 més dur i permanent”. Això garantiria una fàbrica d’independentistes amb l’objectiu d’assolir una majoria suficient per presentar-se davant del món com a víctimes d’una Espanya opressora.

Definitivament, el catalanisme moderat i pactista ha passat a millor vida. I si havia de ressuscitar-lo Santi Vila, de moment està processat.