Vés a saber qui governarà Espanya

Estem en una campanya electoral ben estranya a tres setmanes d’una gran incògnita: qui sap sap qui governarà després del 28 d’abril. Paradoxalment, l’únic que coneixem amb certesa és allò que adoba la incertesa. A saber, que hi ha molt vot ocult; que existeix una marea d’indecisos pel desconcert tan alt davant d’una campanya confusa i, finalment, que fruit d’això, una gran part de l’electorat decidirà a última hora. Per tant, les enquestes són només indicatives.

Si solíem dir que el sondeig més fidedigne era el de dos mesos abans d’una elecció, ni tan sols ara no és valor segur. La immensa capacitat d’amplificació d’un incident o d’una declaració pública desafortunada, pel formidable aparell col·lectiu de comunicació que manegem als nostres telèfons i ordinadors, pot destruir en dos dies qualsevol tendència de vot que sembli assentada. Dirigents de diferents partits, (Suárez, Iceta i d’altres) millor farien d’agafar-se vacances aquests dies.

La campanya és absurda perquè la dreta argumenta que Pedro Sánchez és ostatge dels independentistes, quan la realitat és que van ser ells, amb Puigdemont al comandament, els que van desbaratar el seu pla de portar la legislatura fins al 2020, com pretenia. És estranya perquè el partit de Ciutadans, que es proclama liberal, jura diàriament que mai, mai, no pactarà amb els socialistes. Això xoca amb la definició mateixa de liberal i arruïna la gran virtut d’un partit de centre, és a dir, poder pactar a dreta o a esquerra per garantir la governabilitat del país. Nascut a Catalunya per combatre l’independentisme, Ciutadans es va percebre amb esperança a tot Espanya perquè s’anhela des de fa dècades un partit de centre, capaç de governar si arriba el cas, però llest per formar coalició amb populars o socialistes i que no siguin els nacionalistes els que juguin aquesta funció a preus polítics i econòmics ruïnosos. Felipe González va haver de recórrer a Pujol i el PNB perquè ell mateix s’havia menjat el centre; i Aznar, més del mateix després. D’aquells pactes són procedents les cessions inacabables a la Generalitat i al Govern basc. Resultat: les angoixes parlamentàries van suposar la desaparició, fins i tot visual, de l’Estat a Catalunya i Euskadi, com la transferència del control del trànsit a les carreteres a les policies autonòmiques i tantes altres cessions que ara es denuncien i es volen recentralitzar. Cert és que, quan Adolfo Suárez va provar de reconstruir el centre, va renàixer l’esperança i que, fracassat el seu intent, també per motius familiars que el van allunyar de la política, es va celebrar l’arribada d’Albert Rivera, que fins i tot es va mimetitzar amb la figura del pilot de la Transició. La insistència ara de Rivera que només pactarà amb el Partit Popular (i Vox darrere) entrega el centre de nou al PSOE, que recupera vots de Podem, però també de la seua dreta i l’abstenció. La tendència està contrastada, però la seua dimensió i conseqüències no es coneixeran fins a obrir les urnes.

Aquestes eleccions es juguen en dos pistes, la d’Espanya i la de Catalunya. No hi ha míting en una sense referència a l’altra. I a Catalunya passen coses, particularment, l’incontenible descrèdit de la Generalitat i del Parlament. Torra està molt acabat i el Parlament li ha imposat una moció de confiança, o que convoqui eleccions ja. No farà res d’això. Com explica en privat un familiar seu, “està embogit i l’únic que li interessa és no quedar com un traïdor davant de la seua gent; aguantarà el que sigui per servir la causa de Puigdemont”. Ni la CUP dóna suport a Torra. I, parlant d’institucions desacreditades, no es perdin l’episodi d’aquesta setmana al Parlament on la líder de l’oposició, Inés Arrimadas, va torejar a plaer només llegint les barbaritats que en el seu dia va escriure Torra i que ha condemnat el Parlament Europeu. Si no han vist l’acció, busquin-ho a Internet perquè aquesta escena quedarà als annals dels xocs parlamentaris. Els va trasbalsar. Gairebé la treuen a collibè.