Pinten bastos en la política espanyola

De la pluja d’insults a la precampanya electoral hem passat a la calamarsada. L’ansietat en alguns candidats és manifesta i, encara que tots asseguren que guanyaran, hi ha qui pot caure fins i tot molt a prop de la meitat del que tenia, o de les expectatives que els van fer creure. La mitjana d’enquestes destaca que hi ha tres partits “donants de vot”, els que encapçalen Casado, Iglesias i Puigdemont. I quatre formacions que pujaran: el PSOE, que pot rebre desencisats d’Unides Podem, més abstencionistes i molts que pensaven votar Ciutadans abans del seu cop de volant a la dreta; pujarà Ciutadans, encara que lluny de les enquestes que fa un any proclamaven Albert Rivera president demoscòpic d’Espanya; Esquerra Republicana, que recolliria l’embafament de la meitat dels seguidors de Carles Puigdemont, cada vegada més radicalitzat però encara amb suport significatiu gràcies a TV3; i, finalment, la revelació, Vox, que saltaria de zero a diverses desenes de diputats. Dos, tres, quatre, o potser més. És la gran incògnita.

Les dues frases més freqüents d’aquestes setmanes en converses de la ciutadania es refereixen al fàstic pels insults –que fereixen més el que els profereix que el destinatari– i a l’ascens percebut de Vox a tot arreu: als barris de Sabadell, segons relata el seu alcalde, independentista; als mítings de Santander, Còrdova, València o Ciudad Real; i en algunes universitats privades de Madrid. “Vaig criticar Vox dijous en una conferència i era apreciable el malestar de molts alumnes”, relata Josep Ramon Bosch, una personalitat caracteritzada per la seva defensa de la Constitució. Quan parla Santiago Abascal en un programa de televisió, emmudeix el personal en qualsevol bar i creix l’atenció . Pot ser curiositat, sí, perquè és la novetat, però potser expressi el “silenci de l’indecís”. Gairebé un milió de votants dubtaria encara entre Vox i el Partit Popular, mentre que un altre milió navega sense rumb decidit entre Ciutadans i PSOE. L’opció cristal·litzarà al final, per la qual cosa la sorpresa sembla garantida. Campanya clau. Les mostres d’intolerància creixen. L’incident contra la popular Cayetana Álvarez de Toledo a la Universitat Autònoma de Barcelona va ser penós. I un fiasco la publicitat, presumptament graciosa, de les joventuts populars amb un cartell en el qual apareixen en una platja les filles de Pedro Sánchez, menors d’edat. El llenguatge guerracivilista de Vox reconstrueix una Espanya feliçment superada en la qual ara pinten bastos. José María Aznar surt al rescat d’un Pablo Casado que encadena errors, com el de la rebaixa del salari mínim, i anomena Pedro Sánchez com el “candidat secessionista”. Les poques propostes que reprodueixen els mitjans són les del “tot a cent”, com la pujada del salari mínim de cop de 900 a 1.200 euros que proclama Unides Podem.

En aquest quadre escènic tan poc encoratjador, s’aprecien, tanmateix, moviments tel·lúrics de reconstrucció d’alguns espais moderats. Per exemple, el projecte “Catalunya Segle XXI”, que intenta recuperar vots per a un catalanisme moderat que va polvoritzar la radicalització de l’antiga Convergència i Unió. Estem parlant ara d’eleccions espanyoles i europees però fa olor de comicis catalans a la tardor perquè l’escapada de Torra-Puigdemont està esgotada. Santi Vila seria una opció. D’altra banda, el marianisme, aniquilat sense contemplacions per Pablo Casado, només dóna fe de vida a Galícia.

Van respectar Ana Pastor, l’única, que va llançar campanya a Pontevedra acompanyada per Alberto Núñez Feijóo (sempre incògnita) i per Mariano Rajoy, que estava arxivat al seu Registre de la Propietat. Disciplinadament va demanar el vot per al Partit Popular. Un cavaller. La resta, desarticulada: Soraya, fitxada per un gran bufet d’advocats; Cospedal, d’advocada de l’Estat al Tribunal Suprem, la seva última destinació. Els funcionaris van recuperar les seves places. I una legió encara buscant feina, entre ells Enric Millo. La política és molt dura; fins i tot abans de guanyar.