El recompte més incert de la història electoral

El 15 de juny de 1977, en recuperar la democràcia, pocs dubtaven que guanyaria l’UCD de Suárez que s’acabava de constituir; però va sorprendre la seua exigua majoria. El 28 d’octubre de 1982, amb l’UCD descomposta, el pronòstic era que guanyaria el PSOE de Felipe González; però ningú no va vaticinar que per més de dos-cents diputats. El 14 de març de 2004, després dels atemptats d’Atocha, el vot es va disparar a favor de Zapatero, i es trencava l’empat entre PP i PSOE que assenyalaven les enquestes en els últims dies.

Hi va contribuir una nefasta gestió de la crisi per part del Govern d’Aznar. Quan tothom ja sabia de l’autoria jihadista de la massacre, Aznar trucava personalment als diaris insistint que havia estat ETA. Van caure, setmanes després, els directors d’El País i d’El Periódico de Catalunya perquè es van empassar la seua notícia falsa i van canviar la portada de l’edició especial.

D’incertesa n’hi ha sempre en un recompte electoral, però mai tanta com ara. S’hi sumen molts factors: primer, l’aparició d’una força d’extrema dreta, i d’indignació, en sintonia amb l’ascens internacional del populisme (els Estats Units, el Brasil, Itàlia o Finlàndia), esperonat aquí pel desafiament desestabilitzador de l’independentisme català. En segon lloc, l’alt nombre d’indecisos fins a l’últim moment amb sospita que el vot ocult és més elevat que mai. Qualsevol sap el signe de tot aquest vot per correu.

Sumem dos debats seguits de candidats presidencials, una cosa insòlita en qualsevol país. Més d’un debat, sí, però a l’endemà, mai s’havia vist. Considerem a més la incògnita del lideratge conservador que es disputen Casado i Rivera –“les primàries de la dreta”, segons Pedro Sánchez– però amb un tercer en discòrdia que va desbordar aforament als mítings. Inquietant. I fitxatges sorpresa d’última hora impactants com el d’Ángel Garrido, president popular de la Comunitat de Madrid fins fa unes setmanes. Es va escapar a Ciutadans “perquè Casado ha dretanitzat el Partit Popular”.

El mateix Casado se’n va assabentar per la premsa, com Garrido amb el seu relleu; igual que la resta de defenestrats de les llistes populars. Amb tants cops d’efecte seguits, incertesa disparada. Màxima tensió garantida en el recompte.

Però hi ha una incògnita més, que mai no es revelarà: l’opinió de milers i milers d’espanyols residents a l’estranger que podrien haver votat, però les dificultats tècniques d’un confús procediment els ho han impedit.

“El tema del vot pregat va ser un retrocés”, assenyala un ambaixador. Inadmissible deixar-los, a la pràctica, sense dret a poder votar. Urgent la reparació. A aquestes eleccions arribem amb el mal sabor dels crispats debats electorals. S’esperava més altura d’Estat, sense baralla dialèctica. Qui no es controli en una situació de crisi creada argumentalment és difícil que reaccioni amb la serenitat exigible davant de greus problemes reals.

El món rural esperava que abordessin assumptes oblidats, com el de l’Espanya Buidada. Hi ha indignació. L’única sorpresa, un Pablo Iglesias entossudit a encunyar la seua imatge de moderació, aprofitant que a ell no l’atacaven. Alguna cosa així com un reforç a la seua petició de participar en el Govern.

A cara o creu. Si sumen les dretes, tindrem Casado, o Rivera, a Moncloa. És la incògnita afegida. Si no sumen, Pedro Sánchez pot governar, però vés a saber amb qui. Com més diputats obtingui, menys dependència externa tindrà.

Entre els convençuts del seu entorn, no es descarta un període llarg de govern en funcions perquè les negociacions s’intueixen molt difícils. Si l’opció de govern no queda clara, caldrà donar temps perquè s’oblidin els proclamats cordons sanitaris i les asseveracions del tipus “mai no pactaríem amb aquests”. O repetir eleccions. Absurd, però ja va passar.

En definitiva: saber, saber, de veritat ningú no en sap res. Cordin-se el cinturó. Un recompte electoral tan tens mereixeria reforçar les guàrdies de cardiologia a urgències. Ve molt fort.