Segon assalt del duel Casado-Rivera

El 28 d’abril va ser un fiasco sense pal·liatius per a Pablo Casado i el Partit Popular. El salt mortal d’oferir carteres ministerials a Vox un divendres per repudiar-los per ultradretans el dimarts següent, va resultar desconcertant.

Albert Rivera, tanmateix, va créixer en diputats, encara que no tants com el PSOE, i va quedar ben situat per convertir-se en el líder del centredreta. Però no es pot dir que guanyés, perquè no va aconseguir el que pretenia: que les dretes sumessin i que Ciutadans encapçalés aquest bloc. Aspirava a la Presidència, perquè algunes enquestes li ho van fer creure en el seu dia. Ara ja sap, o no, que aquest camí serà més llarg.

El segon assalt del duel contra Casado pel lideratge del centredreta ressuscitat serà decisiu. Els separen 9 diputats al Congrés, només 9, però hi ha una partida múltiple per jugar, el 26 de maig: dotze autonomies i més de vuit mil ajuntaments. Imprescindible pactar governs, també en pobles i ciutats. Pronòstic? Costa de creure després de l’agressiva campanya viscuda, però Rivera, en alguns llocs, pactarà amb el PP i en altres amb el PSOE. Lògic. El que no era lògic era que abominés qualsevol acord amb els socialistes mentre admetia, per omissió, que no tindria problemes a acordar amb Vox. O pacta amb diversos o la seua consideració de partit de centre, ja posada en dubte durant la campanya, quedarà fulminada. El capital d’un líder no només són els seus escons, sinó també el seu perfil i la seua credibilitat. Mai abans unes eleccions autonòmiques i municipals no van ser tan properes a les generals (a excepció de les del 1979), ni van tenir tanta oportunitat d’influir en les aliances a escala estatal. No és que governar la potent Comunitat de Madrid, la tercera en població, o les capitals en joc, tingui un reflex directe en els escons del Congrés; però unes aliances en poden orientar d’altres. Això en el cas que els joves líders que aspiren a governar-nos, mostrant tanta ansietat sense dissimulació, acceptin fer política. Caldrà veure-ho. De moment només hem escoltat els seus desitjos personals: Pablo Iglesias vol carteres ministerials, o amenaça amb l’infern. Albert Rivera ja els ha dit als empresaris que no somiïn amb un acord amb Sánchez perquè el seu pla és conquerir el lideratge del centredreta. Casado ja ha respost que vol centrar-se i que aquesta plaça li pertany. Resumint: tots parlen dels seus interessos però ningú no s’ocupa dels nostres, o sigui, de la governabilitat del país. I, sense acords, sense consensos, el país es bloqueja.

Potser el seu error va ser no advertir que Sánchez es consolidava com a opció de govern des de la moció de censura. Van quedar impactats per la sorpresa i es van desgastar en desqualificacions. Això ja va caducar. O hauria hagut de fer-ho. Sánchez, que té un repte totèmic per aconseguir suports sense hipoteques per a la seua investidura, és més reconegut ara pels governs europeus i genera més confiança entre l’empresariat espanyol, la premsa internacional i la inversió estrangera. Són estimacions comprovables. Tot i així, li falta.

Per això, aquesta segona ronda de repartiment de poder que es jugarà en vint dies és fonamental per saber quina legislatura tindrem, una legislatura que comença amb la legitimitat de les urnes perquè serà President el més votat. Atenció, tanmateix, a aquesta segona volta de “les primàries de la dreta”, com les anomena Sánchez, o la “batalla pel lideratge del centredreta” que Casado i Rivera es disputen. Algunes peces ja van ocupar posició el 28 d’abril: els socialistes, que van complir els seus objectius; Podem i Vox, que van obtenir molt menys del que s’esperava; i els nacionalistes que es van reforçar a Catalunya i el País Basc, gràcies a les bravates de la dreta. Queden per concretar posició dos joves entossudits a disputar-se el mateix espai: Casado i Rivera. Partida d’escacs simultània molt complexa. Valen tant els vots, les peces, com els moviments al tauler. Apassionants setmanes tenim davant.