L'independentisme prefereix Vox

L’exconseller Andreu Mas-Collell, un professor amb mèrits per ser Premi Nobel pels seus treballs en Econometria a Stanford i Harvard, va ser rotund en les seues declaracions al diari Ara: “Votar independentisme no serveix, si no val per fer política.” Ho va dir a propòsit de la no-aprovació dels Pressupostos de l’Estat, la qual cosa ens va portar a eleccions el 28 d’abril.

I podria repetir-ho aquesta setmana davant del veto independentista al Parlament a Miquel Iceta, barrant-li el pas a la Presidència del Senat. Dos errors gravíssims però no aïllats. És la constatació que l’independentisme no vol fer política. Reclama diàleg però quan s’entreveu, ho impedeix. Té dissenyada una altra ruta.

Està demostrat que amb l’entossudiment de Madrid, o la inacció política, l’independentisme creix. Aquest és el camí marcat per Junqueras: ampliar la base electoral i guanyar el referèndum quan s’aconsegueixi. Esquerra Republicana va multiplicar diputats amb Aznar i va progressar amb Rajoy. Aspira ara al lideratge electoral a Catalunya, en part pel retrocés, que no enfonsament, de Puigdemont; però en la seua ascensió entrepussa amb la recuperació del socialisme català. D’aquí la nova vulneració jurídica en la votació parlamentària de dijous passat: no es tractava d’elegir un senador autonòmic en oberta competència, sinó de tramitar la substitució del titular en l’escó que corresponia als socialistes: Iceta per Montilla. Li ho van negar perquè un català com Iceta, convertit en quarta autoritat institucional de l’Estat, era un potent missatge al nacionalisme que valora la convivència i que estaria disposat a reconsiderar el seu suport a la independència, si hi hagués diàleg de veritat.

Millor Aznar, o Rajoy, que Pedro Sánchez, perquè aquest juga a fer política i això trenca els seus plans. La prova és que, com a resposta, ha aplicat el que Enric Juliana a La Vanguardia defineix com “la teoria de les dos tasses”: si no volen un català al Senat hi posarem un altre català que no sigui Iceta i, a més, una catalana al Congrés. Amb aquestes dos propostes, aconsegueix Sánchez impactar a Catalunya i enviar un missatge d’eficàcia professional a tot Espanya. Estem parlant de Meritxell Batet, professora de Dret Constitucional, amb excel·lent acompliment com a ministra en els frustrats intents de diàleg amb la Generalitat, i Manuel Cruz, independent, catedràtic de Filosofia, expert diputat, amb interessants aportacions sobre una possible reforma constitucional.

Definitivament, davant del catàleg de l’oferta renovada de la dreta, l’independentisme prefereix Vox. És la consigna de Puigdemont, a saber, “com pitjor, millor”. Ho porten a la pràctica fidelment els programadors de TV3, on “es caricaturitza i denigra tot el que faci olor d’Espanya”, com ha escrit el periodista Sergio Fidalgo. Acaba Fidalgo després de repassar la crema d’un exemplar de la Constitució en un plató, o la inadmissible entrevista d’assetjament descarat a Inés Arrimadas, que TV3 “és una autèntica estructura d’estat” que serveix com a “motor del procés”. Al programa Preguntes freqüents va començar a destacar com a convidat Javier Ortega Smith, número dos de Vox. La pluralitat era absent: diverses veus a favor de la independència, amb matisos diferents, i una en contra, la de Vox. Ni rastre d’algú de Ciutadans, Partit Popular o PSC. L’arc voltaic garantit. Factoria d’independentisme a producció plena. Com si Espanya fos Vox. Així millor.

Mentrestant, el món empresarial català reclama des del Cercle d’Economia “una nova cultura de la negociació i l’acord polític”. Però a la Cambra de Comerç han guanyat els independentistes de l’ANC. Va votar menys del cinc per cent d’afiliats però el resultat expressa la profunda fractura en la societat, l’empresa i la política catalana. Resoldre aquesta falla exigeix diàleg, però el diàleg, ara per ara, té pocs partidaris. Ho veurem després de les triples eleccions de diumenge.