Es busquen polítics d'Estat amb urgència

Com en un anunci laboral clàssic, caldria penjar un reclam a la recerca d’homes i dones d’Estat. Gent capaç d’articular el capital polític sorgit de les eleccions del 26 de maig en Ajuntaments, Comunitats Autònomes i també al Parlament Europeu. Amb urgència. El primer termini finalitza el 15 de juny, data de constitució dels 8.131 municipis d’Espanya.

Per si cal impartir classes accelerades per a polítics desitjosos d’assolir altura, escapant-se del fang quotidià, hi ha disponible l’exprimer ministre de França, Manuel Valls, regidor electe de la seua Barcelona natal. Valls, contra pronòstic, està disposat a fer alcaldessa, a desgrat, Ada Colau per tal d’evitar l’independentista Ernest Maragall, autor en campanya d’una frase que el persegueix aquests dies: “Cal guanyar Barcelona per convertir-la en palanca de la República catalana independent.” Valls es va confabular amb ell mateix per evitar-ho. Miquel Roca devia estar en aquesta ona, ja que dies abans de les eleccions va reclamar el vot per a Ada Colau. Els socialistes barcelonins, que han doblat regidors però venien de molt avall, juguen a favor d’aquesta operació que, curiosament, només inquieta la beneficiària, o millor, el seu nucli d’influència personal.

Albert Rivera, ara de veritat, se la juga en aquests pactes. Més que mai. Va proclamar que superaria Pedro Sánchez i el 28 d’abril es va quedar a menys de la meitat dels seus escons. Es va proposar avançar Pablo Casado un mes després i tampoc no ho va encertar, encara que, en totes les eleccions que es convoquen, Ciudadanos sempre puja. Molt meritori. Ara s’hi juga molt més: consolidar-se com un partit liberal de centredreta amb tacte i personalitat per pactar a dreta i a esquerra, o quedar-se a pinyó fix com una força complementària de la dreta, destruint les seues excel·lents opcions de futur. L’alcaldia de Madrid podria correspondre-li a Begoña Villacís, del seu partit, a canvi de donar suport al socialista Ángel Gabilondo, que al cap i a la fi va guanyar les eleccions, com a president de la Comunitat de Madrid.

Totes les mirades, cap a Rivera.

A Espanya, encara que no figuri com a tal a la Llei Electoral, es decideix gairebé tot en segona volta: la dels pactes. En un context mundial en el qual gairebé han desaparegut les majories absolutes i en què superar el trenta per cent dels vots és molt difícil, el sistema espanyol és molt exigent perquè requereix acords per a tot. Per posar-ho més difícil, en la nostra cultura política, “pactar” s’assembla a “potinejar” i a “claudicar”, o encara més a “trair”. Però la governabilitat de les institucions i l’estabilitat requereix consensos. Assolir-los amb intel·ligència és cosa de polítics hàbils. Emmarcar-los en una jugada estratègica per preservar les institucions d’extremismes i que connecti amb el corrent europeu que defensa la Unió és cosa de polítics d’Estat.

Macron i Sánchez juguen a coordinar liberals i socialdemòcrates a Europa. Sense parlar amb ells, Manuel Valls, que va obtenir resultats molt discrets el 26 de maig, sintonitza amb aquesta jugada i ha adquirit en els últims dies gran projecció. Irrita els extremistes. A Vox l’anomenen “el francès”, potser en línia amb l’esperit insurreccional del 2 de maig de l’any 1808; i els independentistes, “el fracassat”. Valls, emigrant català a França, va ser elegit alcalde a Évry, més tard va ser nomenat ministre i va arribar a ser primer ministre. Un fracassat, com es pot veure.

L’espectacle polític promet aquests dies. Ball de noms apassionant a Madrid, Barcelona i en nombroses ciutats i comunitats: Maragall o Colau, encara que ella es va acomiadar amb llàgrimes; Martínez Almeida del Partido Popular, Begoña Villacís o Manuela Carmena, una altra que va dir adéu; Isabel Díaz Ayuso o Gabilondo per a la Comunitat. Multipliquin aquestes incògnites per desenes i tindran l’immens tauler d’escacs que és avui la política espanyola. Aficionats i radicals, abstinguin-se. Deixin pas a polítics d’Estat, tipus Valls. Si n’hi hagués, és clar.