El poder polític es juga en cinc finals

Hem votat dos vegades en un mes, el 28 d’abril i el 26 de maig, però encara no sabem qui ostentarà a Espanya el poder local, provincial, regional i nacional. Quatre votacions finals entre regidors, alcaldes i diputats ho decidiran. I queda Europa, la cinquena final.

El dissabte 15 de juny, la primera: constitució, a les 12 en punt, dels 8.131 ajuntaments, com quan es juguen partits de futbol simultanis per saber qui descendeix i qui va a Champions. Que els resultats d’un estadi no influeixin en cap altre. Hi haurà sorpreses majúscules. Ja veurem qui governa Madrid i Barcelona! Semblava que Martínez Almeida del PP i Ernest Maragall d’Esquerra, respectivament; però no descartin Begoña Villacís de Ciutadans i Ada Colau. Un personatge com Manuel Valls, que mira la política a llarg termini, ha introduït una referència d’home d’Estat que tant de bo provin d’emular alguns dels joves que aspiren a governar-nos. Són les dos grans incògnites municipals, però es calcula que en gairebé un miler d’ajuntaments no hi ha seguretat total del que succeirà. Depèn dels pactes, que poden ser asimètrics, però també de fugues en la disciplina dels partits i de rivalitats personals, de vegades insalvables.

En les setmanes següents, constitució de Diputacions i Juntes basques –el poder provincial– més els Ajuntaments i Consells, els governs de cada illa canària o balear. El resultat d’aquest repartiment de poder depèn dels pactes generals, però també del que hagi succeït en els ajuntaments i de les possibles impugnacions i recursos. Molt pressupost en joc. Per exemple, a la Diputació de Barcelona són tres-cents milions d’euros; i cent cinquanta a la de Pontevedra.

La tercera final, les votacions als Parlaments autonòmics, no serà simultània. S’haurà de resoldre en les properes setmanes. València va votar abans, el 28-A, i ja sabem que governarà el socialista Ximo Puig, però a veure qui endevina el resultat a Castella i Lleó, o a Aragó. El tema de Navarra dóna per a una minisèrie televisiva d’intriga i passió.

I la quarta final, l’equivalent a la Lliga, comença a preparar-se al Congrés dels Diputats. Ningú no ho dubta: guanyarà l’equip de Pedro

Sánchez

, però encara no se sap amb quina alineació; segurament necessitarà una pròrroga, o sigui, segona votació per a la majoria. Al líder socialista li agradaria un govern monocolor, encara que Pablo Iglesias estigui entossudit en un gabinet de coalició.

Albert Rivera no para de parlar del “govern de Sánchez i els seus socis”; però aquests socis, els que no li van aprovar els Pressupostos Generals i li van negar la possibilitat que Miquel Iceta presidís el Senat, fins i tot vulnerant la legalitat, són poc de confiança.

El discurs d’Esquerra promet, però la seua por visceral a Carles Puigdemont, igualment correspost, els converteix en ruletes russes. Sembla que el President preferiria evitar-los. Paradoxalment, la solució està en mans de Rivera. O de Casado.

Aquesta és la gran final espanyola, però no oblidem l’europea. Quan faltaven 24 hores perquè es tanquessin les urnes europees, Macron i Sánchez sopaven a París. Potser que l’oposició no hagi sabut adonar-se que el pes d’Espanya a Europa s’ha disparat a l’alça. Amb el Brexit dur, que anima a Londres el mateix Donald Trump, l’eix francoalemany necessita una tercera pota sòlida i fiable per mantenir el tauler de comandament europeu. La pota italiana està trencada. Atents, perquè Salvini vol ser el Trump europeu i Sánchez pot convertir-se en l’anti-Salvini.

Macron i Sánchez van a l’una, com caps de fila de liberals i socialdemòcrates a la Unió; els alemanys, encara que amb el lideratge debilitat, estan d’acord. L’objectiu comú és parar el populisme d’extrema dreta en qualsevol versió, sigui euròfoba, xenòfoba o hipernacionalista. Rivera, si vol ser el Macron espanyol, ha de tocar aquesta partitura. Aliar-se amb Vox, encara que sigui discretament, és desafinar. Temps apassionants i incerts. Tot el poder en l’aire. Cinc finals en dos mesos.