Investidura sorpresa, o més opereta electoral

Qualsevol espanyol que viatgi per motius professionals a Amèrica o a Europa sap que en les reunions que faci li caurà gairebé sempre una pregunta sobre la falta de Govern a Espanya, o sobre Pedro Sánchez. Pensin que Sánchez surt gairebé setmanalment als telenotícies francesos, alemanys i belgues, entre altres països; i que en un any de mandat ha visitat Xile, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Mèxic, Guatemala (per la Cimera), el Canadà, els Estats Units i l’Argentina (pel G20). Més viatges a Amèrica en un any que Zapatero i Rajoy junts en gairebé quinze, cimeres a part. On hi hagi Lleó i Pontevedra, que s’apartin Amèrica i Europa.

L’escena internacional apassiona tant Sánchez com Felipe González. L’empresariat ho agraeix perquè en cada viatge es tanquen, o se sembren, grans contractes, com les licitacions per al tren bioceànic que creuarà Bolívia des de l’Atlàntic al Pacífic. Bona imatge internacional i capacitat d’influència recuperada, com quan Felipe s’asseia a parlar amb Helmut Kohl, Mitterrand o qualsevol líder llatinoamericà. “Felipe, o Suárez, són Gardel”, exclamava vehement en el seu dia, gairebé amb entonació de tango, un diplomàtic argentí molt crític amb els seus polítics.

Pedro Sánchez no és Felipe, ni Gardel; però vol ser-ho. El problema és que en el seu cas no aconsegueix que el Congrés dels Diputats afini una simfonia per inaugurar la legislatura. La investidura està convocada però, o sona la flauta per casualitat, o anem a l’opereta d’altres eleccions. En els últims quatre anys els governs d’Espanya han passat gairebé més temps en funcions que en plenitud d’atribucions. I com diu el ministre d’Exteriors (encara d’Espanya i aviat d’Europa), Josep Borrell, “quan es governa amb provisionalitat, el calaix es queda ple de decisions que no es poden treure”.

Llàstima que no puguem comptar amb Luis Berlanga, el genial director de La escopeta nacional, per retratar l’opereta política inacabable a la qual assistim, amb aquest vodevil de pactes i no pactes, interpretat per joves polítics que aspiren a governar-nos. Segur que crearia escenes amb Pablo Casado i Albert Rivera en una habitació, Abascal amagat a l’armari, i els periodistes al saló. Si ens porten una altra vegada a eleccions –ja tenen fins i tot la data, el 10 de novembre– si us plau, que algú rodi aquest despropòsit.

De manera que, o hi ha investidura per sorpresa, o tindrem les quartes eleccions legislatives en quatre anys. A l’exterior no donen crèdit. A Espanya, tampoc: ja proliferen propostes de reformar la llei electoral perquè, almenys, com als ajuntaments, si no hi ha pacte, que governi la llista més votada. A veure si així es forcen acords. O fins i tot la introducció d’una segona volta perquè deixi de ser parlamentària, com ho és ara de fet, i que la ciutadania decideixi el que ses senyories no semblen disposats a acordar.

Per a aquesta pel·lícula urgent del successor de Berlanga ja hi ha mig guió fet. Les fallides investidures de Múrcia i la Comunitat de Madrid han aportat escenes surrealistes, insults grollers per Twitter, fotos impensables o cafès de cinc hores. Però el més greu: vulneració de normes reglamentàries a l’Assemblea de Madrid, com la negativa que Ángel Gabilondo, que va ser el més votat, pogués presentar la seua candidatura, encara que li faltessin tres diputats per assegurar-la. Por aterridora que algú de Ciutadans votés en blanc, com a Osca; o alguns de Vox, com a Burgos; o la fugida de Múrcia amb sortida taurina de l’hemicicle en plena sessió; o que resultés president per sorpresa l’únic de Ciutadans, com a Melilla. Hi ha mig guió fet i no té preu. L’altre mig toca la setmana que ve al Congrés. Els assajos ja veuen que prometen: viurem una setmana de dramatització prèvia i la sessió tindrà més audiència que una final de futbol. L’únic és que estem parlant d’Espanya i dels seus problemes. Sembla que ho han oblidat.