Una Espanya “buidada... de sentit comú”

Array

No hi ha res de nou, ni s’espera que es produeixin avenços. El 13 de setembre expira el termini per a la investidura o quedaran automàticament convocades les noves eleccions legislatives. Uns altres tres-cents milions d’euros malversats, si no s’eviten, i pròrroga de la paràlisi, que ja ve de principi d’any, quan no es van aconseguir aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat.

Crítiques d’alguns al Rei Felip VI per opinar que “millor un acord abans que repetir eleccions”; però és que la ciutadania ho creu així. Reclamació per la patronal d’un “govern de moderació que asseguri l’estabilitat”. I petició ferma dels sindicats perquè Pedro Sánchez i Pablo Iglesias pactin per evitar eleccions. En definitiva, tot assenyat, però res de nou.

Paradoxalment, gràcies a aquest bloqueig, l’Espanya paralitzada, o sigui el Govern en funcions, ha rebut l’Espanya Buidada. Representants de Terol Existeix, Sòria Ja! i altres organitzacions que s’ocupen des de fa fins a 20 anys de denunciar l’abandó del vuitanta per cent del territori espanyol en el qual viu el quinze per cent de la població, van poder anar a Moncloa i va ser escoltada la seva reivindicació fonamental: un pacte d’Estat contra la despoblació. Això és el que demana la societat civil, juntament amb altres pactes per l’educació, la justícia, la ciència, la reindustrialització, o la lluita contra la crisi climàtica.

En realitat, podríem fer jocs de paraules amb aquests conceptes perquè l’“Espanya paralitzada” no deixa de ser una “Espanya buidada”; buidada de sentit comú, preferentment. Quan tanta necessitat hi ha de reivindicar atenció a una Espanya buidada de població, sense temps per perdre!

Així les coses, ningú és capaç d’assegurar que la repetició d’eleccions pugui donar solució a aquest perniciós bloqueig. I encara que alguns assegurin, com el CIS de Tezanos, que el PSOE obtindrà més diputats, no es descarta del tot un desastre: que la previsible abstenció de l’esquerra desencisada per “aquesta segona ocasió en què és possible un govern progressista però Iglesias ho impedeix”, com l’assetgen a Twitter els socialistes, obri pas a una majoria de dretes com la que ha permès la conquesta dels governs a Andalusia, Múrcia i, des de la setmana vinent, a la Comunitat de Madrid.

Encara que això no succeís així, i en la hipòtesi d’un millor resultat socialista, si Pablo Iglesias no vol sumar, llevat que s’acceptin les seves condicions, que des del PSOE es consideren com les d’“un govern dins del Govern”, i atès que Albert Rivera anuncia que “no anirà a cap reunió més amb Pedro Sánchez”, el panorama després del 10 de novembre pot ser el mateix que l’actual. Pitjor encara. Una Espanya paralitzada, un desaprofitament de les oportunitats que ara mateix apareixen en la tensa escena internacional i el fàstic dels ciutadans fan presagiar qualsevol comportament electoral erràtic. “Jo els feia autònoms de pagar quota. Primer treballes, presentes pressupost i un projecte; i quan l’entregues, el cobres”, proposa Eva Turanzo, que va presidir l’Associació de Dones Empresàries i Directives de València.

Opinions així, i més càustiques encara, flueixen diàriament en xarxes socials, i s’escolten en qualsevol reunió i en sopars d’estiu. Hi ha un embafament infinit. I temor que es malbaratin les possibilitats de creixement, que, malgrat la relativa frenada de l’eurozona, impulsen moderadament l’economia espanyola. Ve la tempesta del Brexit, fueteja la borrasca Xina-Estats Units, s’atansa la sentència del procés i Espanya segueix amb la política paralitzada. Imperdonable.