Déu salvi Espanya (i Europa) d’un Salvini

TENINT EN COMPTE que “qualsevol situació greu és susceptible d’empitjorar”, segons va advertir Eugeni d’Ors, les inhumanes fogonades verbals de Matteo Salvini, vicepresident i ministre de l’Interior italià, alleugen els espanyols de la deriva cap a Vox del discurs del Partit Popular i de Ciutadans. “Els immigrants de l’‘Open Arms’ poden desembarcar-los a Eivissa o Formentera, perquè es diverteixin”, va proposar Salvini en aquesta crisi.

És difícil trobar una altra frase més cruel pronunciada per un polític en els últims temps. És tan desmesurada, que “blanqueja” allò de substituir “violència masclista” per “violència intradomèstica”, com Vox proposa i els seus socis incomprensiblement accepten. Salvini vol ser Donald Trump i a prop està d’aconseguir-ho a Itàlia. Però apunta a Europa, on ja té competidors per al lloc: els líders hongarès i polonès. Per això desafia Brussel·les i ignora deliberadament que sis països van assolir un acord per al “repartiment” (tremend concepte el de repartiment quan es refereix a éssers humans) dels rescatats pel vaixell espanyol. Itàlia li queda petita i per aquest motiu vol liderar una Europa populista, discriminatòria i xenòfoba.

La seua escola ha estat la Lliga Nord, és a dir l’independentisme de la Itàlia desenvolupada que sempre va menysprear el Mezzogiorno, la Itàlia del sud més endarrerida i controlada per diferents màfies regionals. Però la seua aparició hauria estat impossible, com a personatge polític depredador de conceptes democràtics, sense l’avantsala de deu anys de Silvio Berlusconi en el poder. En el poder de la política com a primer ministre i en el del sistema de mitjans de comunicació de la seua propietat. Per a alguns intel·lectuals italians, la difusió diària de la banalitat va acabar debilitant els valors democràtics de la ciutadania, a més de l’exageració dels informatius magnificant el problema, real sens dubte, de la intensa arribada de refugiats. Tot això va crear el caldo de cultiu per a l’aparició d’un personatge polític com Matteo Salvini. Va tenir una ajuda complementària d’alt valor: les tècniques de Steve Bannon, l’influent assessor de la campanya electoral de Donald Trump i després de Bolsonaro al Brasil, que va veure en Salvini el seu deixeble europeu avantatjat. Instal·lat a Roma, més que a Brussel·les, i aliat amb els sectors més retrògrads del Vaticà –els que fustiguen el papa Francesc–, Bannon va fer de Salvini la seua criatura experimental predilecta. I el va llançar a escena.

Allà el tenen, a punt de convertir-se en primer ministre si es convoquen unes eleccions avançades que ell reclama i els seus opositors dilaten. Les seues intervencions diàries, irrespectuoses amb el sofriment humà representat en els nàufrags de l’Open Arms, han estremit consciències i menyspreat valors democràtics. Ha jugat molt fort perquè mantenint el seu veto al desembarcament després que el seu govern es dividís dramàticament, Brussel·les reclamés l’atracada i sis països acceptessin la seua acollida (Espanya, Portugal, França, Alemanya, Romania i Luxemburg), qualsevol incident irreparable, com la mort d’algun emigrant a bord, on la situació es va fer extremament insuportable, el colpejaria directament. No se sap si la seua sensibilitat dóna per sentir-se culpable en aquest cas, o en els que ja van succeir; o en els que vindran. Però no hi ha dubte que la seua extrema radicalitat depreda els principis bàsics mínims de comportament en política.

Evitar un Salvini a Espanya, i a Europa, hauria de ser objectiu fonamental per preservar el sistema democràtic. A aquesta tasca queden convocats no només els responsables polítics sinó també els mitjans de comunicació. Especialment els que exageren l’arribada d’immigrants i oculten que l’entrada irregular ha descendit gairebé un quaranta per cent en el que va d’any, gràcies, sens dubte, a la col·laboració del Marroc. Així es prepara la catifa per a personatges d’aquest tarannà, nocius per a la convivència. Molta atenció.