Investidura ara o vertigen total

23 de setembre, final del termini. O hi ha investidura presidencial abans, o quedaran convocades noves eleccions el 10 de novembre. Sense garanties. Podríem estar gairebé igual. Igual, tret del vertigen dels dirigents incapaços de complir la tasca fonamental encomanada: que Espanya tingui un govern sòlid i no en funcions, tan limitat.

Ho saben les Comunitats Autònomes, asfixiades financerament, amb el Ministeri d’Hisenda assajant enginyeria legal per auxiliar-les. Madrid, València, les dos Castelles i Múrcia especialment reclamen transferències. Catalunya també, i ho porta als tribunals; en vigílies de la Diada, ficar tensió sempre ajuda a mobilitzar. No és contra Madrid, ni contra Espanya, encara que així es vengui per interès polític. És contra un govern en funcions lligat de mans amb tants fronts. Aquest país perd cada setmana oportunitats d’inversió, de modernització i eficàcia en la gestió pública per aquesta paràlisi.

Quatre joves dirigents volen ser president del Govern. És legítima la seua aspiració. Pedro Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias. Però el que no resulta legítima és la negativa a negociar perquè un d’ells –el més votat, de llarg, en cada ocasió– assoleixi aquesta condició, quedant els altres a esperar el seu moment. No resoldre-ho una vegada més i portar el país de nou a eleccions és realment molt nociu: prolonga la perniciosa paràlisi; impedeix de solucionar problemes socials que un govern en funcions no pot resoldre; costa diversos centenars de milions d’euros i, potser el pitjor, danya la confiança de la ciutadania cap a les institucions democràtiques. Gran èxit, com es veu. “Si cal repetir eleccions, que en deixin passar altres com a candidats, ja que ells no saben, o no volen, resoldre-ho”, proposa una advocada que va presidir els joves empresaris en una comunitat del nord d’Espanya.

Sobretot perquè Espanya necessita govern, però Europa també necessita una Espanya governada. D’aquí a novembre, la Unió Europea haurà d’afrontar diverses crisis: la migratòria, que és permanent; la del lideratge mundial en disputa amb els Estats Units, la Xina i Rússia, que es perd, o es guanya, dia a dia; i, amb data programada, l’escissió del Regne Unit, que per la bogeria del populisme ultranacionalista, s’esqueixarà d’Europa i obrirà processos de secessió interns a Escòcia i Irlanda del Nord. El Regne Desunit. Però la transcendència d’aquests desafiaments no sembla importar als dirigents espanyols, entossudits a aconseguir la Presidència sense importar costos.

El fantasma d’una abstenció desbocada, davant dels mateixos actors fracassats per a la mateixa funció sense final, plana sobre el 10 de novembre. I l’abstenció pot desfigurar els resultats. Mig any després, difícilment es mobilitzarà tant de personal, sobretot d’esquerra. En conseqüència, resultat imprevisible. Encara que el Partit Socialista pugi, tal com indiquen totes les enquestes a dia d’avui, pot perdre el Govern si les tres dretes sumen, com ha succeït a Madrid, Andalusia i altres comunitats. Els partits de la “nova política”, envellida acceleradament en cinc anys, poden sortir-ne molt perjudicats, segons els mateixos sondejos, i els seus lideratges seriosament qüestionats, encara que avui pugui semblar hipòtesi remota. Si de cas, el Partit Popular pot avançar i Pablo Casado consolidar-se, però el vertigen pot ser total.

Apuntarà especialment contra dos personatges: Pedro Sánchez, que pot perdre la Presidència, i Albert Rivera, perquè pot naufragar el seu discurs de liderar la dreta, mantingut amb tant de sacrifici d’imatge: sortida dels dirigents centristes més acreditats per substituir-los per personatges com Marcos de Quinto, que sembla competir amb Matteo Salvini en els seus tuits més menyspreadors. Ciutadans a l’abril va quedar a prop del Partit Popular; al maig més lluny, encara que va guanyar molt de poder; però al novembre pot quedar llunyíssim. Què podem dir llavors? El vertigen està servit. Ni rastre d’homes d’Estat.