Vint dies per arreglar el pastís

Ja som a setembre i aquí ningú no sap res. El dilluns 23 quedaran convocades noves eleccions si no hi ha abans una molt improbable investidura. El país no mereix aquesta falta d’acord entre els elegits precisament per arribar a acords. En una empresa normal ja haurien estat acomiadats per no complir els mínims objectius fixats. En una democràcia el cost és el descrèdit de les institucions. Una irresponsabilitat.

La llista de problemes per resoldre és interminable, pendents d’una firma o de decisions vetades a un Govern en funcions. I, a més, dolen els problemes estructurals sense abordar, per exemple, el de la desigualtat, especialment en col·lectius vulnerables, entre els quals es troben els joves. Un exemple: la tercera part d’espanyols no pot prendre’s ni una setmana de vacances perquè amb prou feines arriba a fi de mes. A Andalusia, el percentatge arriba a la meitat. L’atur juvenil és dels més alts d’Europa i la precarietat dels llocs de treball existents impacta directament en les pensions. Però no sembla que hi hagi cap pressa per afrontar situacions tan greus. S’estima que la falta de Govern està costant tres dècimes del creixement anual. Encara creixem més que alguns països de l’entorn, però renunciem a millorar.

Amb aquest teló de fons de punyents problemes, el debat polític en primer pla resulta decebedor. Si el PSOE i Podem han d’arribar a algun acord per evitar la repetició d’eleccions, comptant amb algunes forces disposades a abstenir-se per facilitar la investidura, les bateries mediàtiques d’aquestes dos formacions haurien de pactar un alto el foc. Les xarxes socials són el teatre d’operacions de retrets i acusacions que fan presagiar un fracàs final a vint dies vista, amb un calendari gairebé intransitable. La batalla dialèctica no és per un possible acord, ni per un programa, és només per “guanyar el relat” de qui té la culpa de la repetició electoral. És a dir: estem en campanya.

Mentre Espanya viu en la inoperància política, al món passen coses importants. Sense sortir d’Europa, no hi ha dia sense confirmació que el Brexit serà més dur encara del que es preveia. La cotització de la lliura esterlina ho anuncia. I a Itàlia la situació ha fet un tomb. Després d’un estiu suportant diàriament els seus desafiaments dialèctics, Matteo Salvini, polèmic líder de la Lliga del Nord, ha passat de totpoderós vicepresident i ministre de l’Interior a diputat corrent. En 48 hores. Va presentar moció de censura contra el Govern del qual formava part i el primer ministre, Giuseppe Conte, va desmuntar la seua maniobra. Conte va dimitir, el president de la República li va renovar l’encàrrec de formar gabinet i on hi havia una estrambòtica aliança entre la dretana Lliga i el moviment esquerrà 5 Stelle, hi ha ara un acord governamental entre el Partit Democràtic, de tall socialista però que inclou l’antiga Democràcia Cristiana i 5 Stelle. És a dir, que en la jugada sobrava Salvini, el populista que aspira a ser el Trump europeu i que ja començava a ser admirat a diversos països per les seues formes radicals. A Espanya també.

Aquesta recomposició del mapa comunitari europeu amb la sortida del potent Regne Unit, la segona economia, ofereix a Espanya l’oportunitat insòlita d’asseure’s a la taula de presa de decisions amb Alemanya i França. Però enviar allà un president espanyol “en funcions” és desaprofitar l’oportunitat d’exercir una influència diplomàtica rellevant. Tampoc això no sembla interessar als dirigents polítics nacionals. El sentit de l’Estat sona a concepte exòtic per als qui aspiren a la governació del país. No s’estranyin després que succeeixin coses imprevistes. En alguns països, els independents, o emergents, assoleixen la quarta part dels vots. A Alemanya, els Verds, abans poc significatius, s’han disparat.

A Espanya el bipartidisme ha estat castigat per “la nova política”. Ara que els nous partits ja “han envellit”, a saber què pot passar.