La confiança en els polítics es desploma

Tanta paràlisi pel bloqueig parlamentari està portant a una caiguda de la confiança en la política. No només les enquestes ho reflecteixen. Mentrestant, s’endureixen les opinions que s’escolten diàriament (“que no se’ls pagui fins que ho resolguin”, “que els acomiadin com es faria en una empresa privada”, etc.). Fa la sensació que alguns sectors de la societat civil, davant de la paràlisi política, van pel seu compte perquè n’esperen ben poc.

Així, sectors econòmics de Barcelona, tan castigada per una onada de delinqüència que gairebé diàriament genera notícies lamentables, es reuneixen per proposar mesures legislatives i de govern a fi d’atallar una situació que tant mal fa a la ciutadania i a la seua reputació internacional. En aquest moviment hi ha el mateix Foment del Treball, o sigui, la primera patronal. Les seues propostes són, en realitat, les que haurien de fer, i no fan, el Congrés i el Parlament; i combaten així la inacció de govern de l’Ajuntament i de la Generalitat. L’esquerra que lidera Ada Colau va ser massa passiva amb la delinqüència i amb els antisistema, i ara en recull els fruits. Per altra banda, la dreta que representa Quim Torra segueix amb els seus deliris independentistes sense ocupar-se de governar. L’últim capítol és somiar que, després de la sentència del Procés, a Catalunya passi com a Hong Kong, on una mobilització extraordinària va doblegar el braç de Pequín. Així que de la “Catalunya com Dinamarca” de Pujol, passant pel risc de la “Catalunya com Kosovo” de Puigdemont, via declaració unilateral d’independència, ara es proposa per Torra el mirall de Hong Kong.

Girem la vista a l’Espanya Buidada, on segueix la reclamació de mesures per a una població que resulta vital per a les ciutats pel subministrament d’aliments i el manteniment del medi ambient tan castigat. Que ningú no cregui que amb la manifestació del 31 de març a Madrid tot va acabar. Al contrari, va ser el punt d’inflexió. Es multipliquen les plataformes de reivindicació; només a la província de Terol ja hi ha diversos moviments coordinats: al Baix Aragó, a les conques mineres i en altres llocs, a més del germen fonamental que va ser, i és, Terol Existeix. I el mateix en altres províncies. Han de saber els partits que entre les mesures que es debaten hi ha la de presentar-se a eleccions amb la marca “Espanya Buidada”. Seria el “tots a l’una” davant d’un sistema parlamentari que legisla pensant només en les ciutats. Utopia? No tant. Igual que fa cinc anys van sorgir a Espanya partits nous, que avui ja sonen tan vells com els que hi havia, no seria forassenyat compondre un grup parlamentari al Congrés o el Senat per l’altra Espanya, la que se sent desatesa.

I afegeixin alguna cosa més en el pla de l’economia: hi ha un segment de població, el dels majors de 65 anys, cada vegada més nombrós i poderós. Mantinguin-se atents al Segon Congrés d’Economia Sènior que es prepara per a finals d’octubre a Madrid. No només interessa a la població d’aquesta franja d’edat: les empreses han detectat que aquest és un segment de consum de gran interès i per això li donen suport. L’antiga tercera edat”, mostra la seua vitalitat i les seues possibilitats perquè desconfia també que la política solucioni els seus problemes. De nou en aquest cas, política d’una banda i societat activa d’una altra.

Ningú no és capaç de saber si es repetiran eleccions o no. El temps s’esgota i els partits ja van reservant espais publicitaris. Si això succeeix, aquests i altres àmbits de la societat civil intensificaran la seua acció perquè la paràlisi superarà de llarg el mig any. I no es pot garantir que no es repeteixi el numeret fatídic del bloqueig a la investidura, per la qual cosa podem acabar l’any sense govern.

Mentrestant, el món està agitat. Per sort, Itàlia es recompon arraconant, de moment, la temptació neofeixista de Salvini, però el Brexit és indomable i l’economia europea s’atrinxera. Les dades empitjoren. L’assumpte és: o fan política d’una vegada, o la societat civil pren el comandament.