Tremolor de cames electoral i món al revés

Falten només hores per consumar el despropòsit i deixar convocades les segones eleccions generals en sis mesos. Ja vam veure aquesta pel·lícula. Va ser un drama, perquè al final el PSOE va haver de sacrificar alguns dels seus millors diputats per resoldre el que les urnes no van arreglar ni a la segona.

És la setena ronda de consultes de Felip VI en cinc anys de regnat. Aquesta és la mida de la inestabilitat, que es correspon amb la de l’embafament ciutadà que els estrategs dels partits no saben valorar perquè segueixen en l’alquímia. Se la juguen.

Tremolor de cames generalitzat després de les bestiades dialèctiques de l’estiu. L’abstenció és traïdora. Ciutadans, perquè pot emportar-se una seriosa clatellada en radicalitzar-se i decebre un ampli sector de votants, potser el més qualificat. El Partit Popular, perquè, encara que pugi, té oberts fronts interns que exhibeix: Núñez Feijóo vol fer política i no només resistència, mentre el Partit Popular basc censura la portaveu, Cayetana Álvarez de Toledo, que va desconsiderar el sacrifici humà dels seus militants davant ETA. El PSOE, perquè, si la situació econòmica empitjora d’aquí a dos mesos, potser no puja tot el que s’espera i s’encalla. Vox, perquè sap que baixarà una mcia. I Unides Podem, perquè té la pitjor situació interna, que pot esclatar amb un mal resultat: les confluències estan cansades de la gestió personalista del líder. Pitjor encara: si Íñigo Errejón decidís al final presentar-se el mes de novembre, encara que fos només per Madrid, obtindria alguns diputats arrencats a Podem... i als socialistes. Un correctiu guanyat a pols per la incompetència negociadora i per les ínfules i urgències presidencialistes de tots.

Davant d’aquest panorama, la política es mou en un espècie de món al revés. Pablo Iglesias, al capdavant d’una formació republicana radical, demana la mediació del Monarca a veure si li treu a Sánchez la coalició que ell no ha aconseguit. Gabriel Rufián, abans agressiu tuitaire des del seu escó, demana serenitat i acords, com a home d’Estat emergent. El Partit Nacionalista Basc, formació de dretes que somia amb una independència soft, s’ofereix per apuntalar l’esquerra a la Moncloa com a mal menor. Que dolent ha de ser això si només Esquerra Republicana i el PNB acudeixen com a bombers a defensar l’estabilitat política d’Espanya, ja que la resta no sap com fer-ho. O sí que en sap però no vol; per ambicions personals i càlculs tàctics, sense atendre la demanda ciutadana.

Mentre això passa aquí, a Europa s’està formant una tempesta economicopolítica de gravetat. La locomotora alemanya xiula com a advertència i comença una suau frenada que alentirà tots els indicadors del continent. La factura del Brexit serà descomunal. La matinada del primer de novembre entraran en vigor els aranzels suprimits fa mig segle, amb retracció econòmica immediata. Menys turistes per a Espanya i cop a les exportacions.

Però a més de les conseqüències econòmiques, la descomposició política del Regne Unit (unit fins ara) obre una via de vertigen. Escòcia vol seguir a Europa mentre Irlanda del Nord optaria, per seguir a la UE, per esborrar la frontera establerta l’any 1922 quan Irlanda es va independitzar. Ja hi ha enfrontaments allà.

Per si tot això encara fos poc, el maltractament als principis democràtics que es practica a Londres estableix un greu precedent. Per a Francisco Martínez, lletrat de les Corts i exsecretari d’Estat de Seguretat, “que va començar sent una apel·lació al poble, via referèndum, per poder decidir el seu futur, ha acabat en una concentració de poder en el Primer Ministre, amb la qual es prova de silenciar el Parlament en una decisió d’extrema gravetat per al sistema constitucional britànic”.

Referint-se al llistat de polítics britànics decebedors que encapçala Boris Johnson, escriu Ramón Lobo a El País: “No ha tingut sort el Regne Unit amb aquesta llorigada de líders. Fins i tot es troba a faltar Margaret Thatcher i Tony Blair, descavalcat per les mentides de l’Iraq”. Només el Regne Unit no ha tingut sort amb aquesta llorigada de líders?