Benvinguts a un infern electoral de 43 dies

Poques frases han estat més celebrades aquesta setmana com la del president gallec, el popular Alberto Núñez Feijóo, que afirma que “a Espanya anem a una quarta elecció en quatre anys perquè, en lloc d’homes d’Estat, tenim adolescents al capdavant de la política”. No és una crítica a la joventut, perquè Felipe González va arribar a la Presidència amb 40 anys, o Aznar i Suárez, amb 43. És un retret a la immaduresa.

Tant hi fa que la campanya quedés reduïda oficialment a una setmana en cas de noves d’eleccions, perquè ja fa un parell de mesos que hi estem submergits. Des que Pablo Iglesias es va equivocar greument al pensar que si al juliol li oferien una vicepresidència i tres ministeris més en trauria al setembre, estem en campanya, perquè el PSOE va intuir que allà havia començat a guanyar el “relat”, segons el llenguatge de moda. Una campanya que ja no la marcarà la paraula sorpasso, com el que volia fer Iglesias al PSOE el 2016, després d’impedir un govern PSOE-Ciutadans; o com el que pretenia Rivera amb els populars i després va desaprofitar, ja que sumava majoria amb els socialistes. La frase d’èxit d’aquesta nova campanya, compartida per tots els partits, és: “La culpa no és meua.” Podria ser un bonic títol de bolero.

La ciutadania està assolint les cotes més altes de desaprovació per la ineptitud dels polítics per elegir un President, sense repetir eleccions. “Aquest desastre institucional, que la societat espanyola no mereix, reforça el missatge populista i neofeixista que la democràcia no funciona”, estima l’analista i expolític Eduardo Madina. Perillós.

“Arreu del món persisteix una crisi política en aquesta transició social, tecnològica i institucional, que fa créixer la fragmentació de la representació democràtica”, estima el professor Manuel Castells. Espanya és el millor exemple: al bipartidisme de base tradicional el va substituir, el 2015, després del 15-M, un quadripartit, per la irrupció exitosa de Podem i Ciutadans. Però l’abril del 2019 ja eren cinc en escena, perquè va arribar Vox. I al novembre segurament en tindrem més, perquè Íñigo Errejón s’hi presenta, encara que Manuela Carmena no el secundi; i en algunes províncies de l’Espanya Buidada, com Terol, algunes agrupacions d’electors provaran de donar veu als que no se senten escoltats.

La creativitat popular ha produït una allau de memes de gran difusió, com aquest: “2 de cada 3 parelles joves espanyoles es van conèixer en un col·legi electoral”, etc. D’altres demanen càstig per als que van decebre, com la seua substitució a les llistes. Però la història aporta antecedents: en un debat a la Facultat de Polítiques de la UNED, dijous passat, la catedràtica Amelia Valcárcel recordava, per a deliri de l’audiència, el Concili de Constança, en el qual es va tancar els cardenals sense deixar-los sortir fins que elegissin Papa, prèvia retirada del menjar i, al final, com que no ho aconseguien, els van deixar sense aigua. Millor no donar idees. Falten menys de cinquanta dies per a noves eleccions, que no garanteixen res, perquè després podem continuar bloquejats. Però les mines sembrades al camí seran un infern: l’economia es desaccelera i el petroli puja; la sentència del Procés català caurà en dos o tres setmanes; la dels ERO andalusos continua planant; el Brexit serà més dur del que es preveia i, a més, cal sumar-hi totes les pegues que puguin succeir i encara no coneixem. Amb aquest quadre escènic, els espanyols seran cridats a votar i ja comencen les recomanacions assenyades, com la de la periodista Lucía Méndez: “No podem obrir una causa general contra la política perquè l’única alternativa és l’antipolítica, i ja sabem com acaba. Així que el 10-N hem d’anar a votar. Un cop hàgim plorat.” Que no passi com a Trinitat i Tobago, on la minoria hindú governa gràcies que una campanya, tècnicament molt brillant, va portar la majoria negra a l’abstenció, fomentant l’“orgull de no votar”. Atenció, perquè pot ser pitjor.