Alguna cosa es mou per desbloquejar el govern

Ningú no pot garantir que després de les segones eleccions legislatives d’enguany, Espanya no vagi de cap a unes terceres. Seria dramàtic. Però hi ha alguns símptomes esperançadors que l’escenari podria arreglar-se al novembre, senzillament perquè això ja no s’aguanta més.

L’element principal és el malestar de la ciutadania que profereix judicis severs i molt despectius cap als cinc, a saber, Sánchez, Casado, Rivera, Iglesias i Abascal. Aquest país no suportaria cap altre espectacle desolador com el que vivim des de l’abril. Arribaria després del 10-N, irremeiablement, l’hivern de la desafecció, i “això és el pitjor que pot passar a la democràcia”, com adverteix la catedràtica de Filosofia Amelia Valcárcel.

El segon fre a aquesta atzagaiada és l’agreujament de la situació econòmica que la ministra Nadia Calviño admet que “va més ràpid del que se suposava”. Amb crisi, millor un govern estable. El tercer és que tants esdeveniments mundials concatenats en aquesta època no poden afrontar-se amb un govern eternament provisional, des del Brexit fins a les conseqüències de la guerra comercial desencadenada per Trump, que afecta greument el sector agroalimentari espanyol. A més d’altres qüestions domèstiques, com Catalunya, per exemple.

Divendres passat, al Foro de La Toja, Felipe González i Mariano Rajoy van fer una classe magistral de responsabilitat. Per fi, dos adults, titulava un article de Luis Ventoso. “Comparats amb alguns, els dos som Churchill”, va sentenciar Felipe per a deliri de l’audiència. Prenguin nota els cinc i el sisè, Errejón, que s’unirà al club, beneficiat electoralment per l’embafament general amb els anteriors candidats. Encara que l’encantament de la premsa que l’aixeca comença a escatxigar-se d’opinions menys elogioses, com recordar que “la seua ideologia és tan radical com la de Pablo Iglesias, només que amb millors formes”.

No és que a Felipe González li plagui un govern de coalició, o semblant, entre PSOE i PP, però aquesta idea va sobrevolar l’auditori de La Toja amb variables de pactes d’Estat imprescindibles. A les 24 hores, dissabte, Albert Rivera va sortir a dir que si cal pactar amb els socialistes es pactarà, enterrant, pel que sembla, el “no és no” en el seu dia popularitzat per Pedro Sánchez, que gairebé ens va portar a una tercera elecció. Sap bé Albert Rivera que si es produeix algun tipus de pacte forçat entre els dos grans per facilitar un govern, el seu partit pot convertir-se en irrellevant. I tem la desfeta electoral que li vaticinen totes les enquestes sense excepció. Pedro Sánchez i Pablo Casado rivalitzen ara per semblar els més moderats, mentre que Rivera fa sis mesos que està en una estridència que només el perjudica. El trist és que el que ara anuncia és just el que reclamaven els que van haver de marxar per discrepàncies, llegeixi’s el diputat Toni Roldán, Javier Nart o el cofundador de Ciutadans, Francesc de Carreras.

Atents a la maniobra de correcció de rumb d’uns i d’altres. Aquests canvis aconsegueixen alta incertesa perquè sabut és que la decisió de vot es pren cada vegada més tard i que l’entrada d’un sisè jugador en escena pot alterar alguns supòsits, com la convicció que el 10-N el PSOE pujaria. Ja ho veurem.

Entre aquest soroll, escoltem el silenci i les campanes tocant a tot ritme de l’Espanya Buidada. Fins i tot els bisbes hi donen suport i per això van tocar les campanes del Pilar. Aturades de cinc minuts a 23 províncies divendres passat per dir que fins aquí hem arribat. A Terol hi haurà una candidatura pròpia per portar la veu al Parlament i en algunes províncies encara es treballa aquesta possibilitat.

És una expressió més del cansament popular davant de lleis fetes a les ciutats i només per a les ciutats sense sensibilitat cap al món rural. Alguns critiquen aquesta iniciativa electoral, però han de girar la vista abans cap a la França Buidada on, encara sense ser tan dramàtica la despoblació, va nàixer el moviment dels Armilles Grogues. Alguna cosa es mou en tots els fronts.