10-N: Incògnites emocionals disparades

A Espanya només s’avorreix aquell qui vol. A un mes de les quartes eleccions en quatre anys, les enquestes ballen al ritme d’incertesa i emocions. El país es posa a prova. Dissabte, 12 d’octubre: desfilada de les Forces Armades amb el tradicional cor d’ultradretans esbroncant el President del Govern a l’arribar a la tribuna; recepció al Palau Reial, on mil persones parlaven de tot, però especialment de la sentència del Procés, ja filtrada.

Marchena, indignat. S’havia de comunicar dilluns, 14. Dimarts, 15, era mal dia: aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat; el 16 es compleixen dos anys de l’empresonament de Jordi Sànchez i, sense sentència ferma, mantenir-lo en una cel·la seria prevaricació. I encara més: el trasllat de les restes del dictador Franco a les portades de mitjans de comunicació del cap de setmana.

“Final amb dignitat, a una situació indigna”, recalca la vicepresidenta Carmen Calvo. Entremig, una família que amenaça amb més recursos, un jutge que s’hi oposa i adverteix que queden quatre anys fins a la seva jubilació; un prior a la basílica que va ser dues vegades candidat per Falange i cues de curiosos per veure la tomba de Franco, que s’obrirà 44 anys després sense presència de càmeres. (Ja veurem si qualsevol enterrador no ho retransmet en directe.)

Tots els elements per a una opereta en el que havia de ser només un acte de justícia, eternament ajornat. Al Valle de los Caídos hi ha víctimes dels dos bàndols. Franco no va ser víctima, sinó el que va començar la guerra amb el seu cop d’estat. Que descansi al panteó de la seva família; just és. I després hi ha la data. No hi havia cap altre moment més que aquesta, quan queden quinze dies per a les eleccions?

Així que en aquestes quatre setmanes, fins a les urnes, tindrem sentència ferma, protesta de diversos dies a Catalunya, obertura de la tomba del dictador, segurament Brexit, petroli més car, més nuvolots de recessió i tot el que encara no sabem que pugui succeir. Amb aquesta programació d’emocions, qui s’atreveix a garantir un resultat que permeti el desbloqueig governamental?

Sabut és que els ciutadans retarden cada vegada més la seva decisió electoral i, en aquest cas, fins i tot dubten si participar-hi. (Busquin a internet el genial vídeo de la “mierda frita” i animin-se a votar.) “La campanya serà light, però sense miraments”, preveu un destacat líder de l’economia social. La clava. Casado es modera però n’ha de callar alguns del seu entorn amb llenguatge guerracivilista. Abascal triomfa a El Hormiguero amb quatre milions d’espectadors. Errejón promet setmana laboral de quatre dies i a Pablo Iglesias només li quedaria proposar-la de tres. Albert Rivera ja va aixecar el veto al PSOE –premi per a qui pugui identificar qui li va recomanar un despropòsit d’aquesta magnitud– i ara proposa assolir un acord d’Estat, fins i tot abans de les eleccions. I Pedro Sánchez, jugant partides simultànies d’escacs als taulers del Procés, el de Franco, el de la campanya a estones lliures i el de l’agenda internacional.

Decisió electoral a última hora i amb impulsos emocionals estimulats, inclosos el de l’abstenció. Ves a saber què surt de les urnes. I enmig de tot això, atacs de cansament de la ciutadania.

És el que ha succeït amb la candidatura de Terol Existeix. Avorrits que els polítics no els atenguin, o que els facin picades d’ull equivocades com la de Pedro Sánchez, que els va prometre l’altre dia uns estudis que ja estan licitats, van decidir constituir una agrupació d’electors per anar a les urnes. Gran èxit popular de recollida de firmes. Però no podien imaginar la resposta d’alguns poders: veto a les televisions públiques, editorials de premsa en contra i agressivitat màxima dels partits.

Terol té tres diputats que a l’abril es van repartir populars, socialistes i Ciutadans. Si Terol Existeix obté acta, la qual cosa sembla probable, un dels tres caurà. Però el rebuig és superior: és la por que la societat civil es rebel·li contra la política inoperant. Una advertència seriosa.