Setmana decisiva per a eleccions molt incertes

De l’agost al novembre, des de la decisió de repetir eleccions fins a les urnes, pot canviar el món. I en l’última setmana, capgirar-se una altra vegada. La decisió del vot, per a un trenta per cent de l’electorat, espera als tres últims dies.

I sabem també que els factors emocionals poden ser determinants. Semblava que Aznar, mitjançant el seu candidat designat Rajoy, anava a guanyar les eleccions el 14 de març del 2004, però va arrasar Zapatero. “Per l’atemptat dels trens de rodalies a Madrid”, es va difondre llavors per desacreditar la victòria socialista. No: va guanyar ZP, primer, perquè PP i PSOE estaven molt a prop en els sondejos, com van certificar Julián Santamaría i Carlos Malo de Molina i, fonamentalment, perquè Aznar va fer una desastrosa gestió de la crisi ocultant l’autoria jihadista i atribuint la matança a ETA. Ben gestionada la resposta, l’atemptat hauria pogut reforçar-lo.

Aquest és el repte de Pedro Sánchez en aquesta setmana prèvia a les eleccions més incertes. Mobilitzar una població fastiguejada de tant votar sense solucions i gestionar amb encert la crisi catalana. Amb encert vol dir amb prudència, fermesa i lideratge. No és gens fàcil: d’un costat té independentistes radicals dirigits per una entitat secreta que dóna ordres, via xarxes socials i aplicacions informàtiques, buscant sempre la màxima provocació. La visita de la família reial a Barcelona el dilluns 4 i dimarts 5, programada fa mesos, és un regal inesperat; a més, Tsunami Democràtic, portaveu en xarxes d’aquesta direcció oculta de les mobilitzacions, anuncia la ruptura de la jornada de reflexió, el dissabte 9. Enric Juliana, a La Vanguardia, veu la llarga mà de Puigdemont en aquest centre director anonymus.

D’una altra banda, Sánchez suporta les veus enardides de la dreta demanant mà dura. Cert és que Pablo Casado, que proposava l’aplicació de la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya fa dos setmanes, abaixa el to i es vesteix de moderació prepresidencial. Al seu costat, Rivera, que exigia recórrer a l’article 155 de la Constitució, s’ofereix ara com “una opció per al desbloqueig” provant d’evitar el seu naufragi. Santiago Abascal ha anunciat a Catalunya, per a satisfacció de l’independentisme, que “si Vox guanya les eleccions el primer serà detenir Torra”. Segur que a tots dos els dóna vots aquesta amenaça. Els extrems es realimenten.

Al mig, queda el PSC reclamant llei, ordre i justícia. Queda també el republicà Gabriel Rufián, que davant de la fugida endavant dels exconvergents, apareix gairebé com un home d’estat. I errants deambulen uns centenars de milers de catalans nacionalistes però no independentistes, que encara no tenen a qui votar a l’espera que fructifiquin iniciatives com la Lliga Democràtica, o que se li acabi la inhabilitació a Santi Vila. Una tristesa immensa, ha escrit Duran i Lleida.

Els que acusaven Sánchez de no fer res a Catalunya “per no enviar tancs, o a la Legió”, com es deia en converses de bar exaltades, s’han d’adonar de la ira d’alguns portaveus de la Generalitat, que acusen el President de “dictador” i de fer “un cop d’estat digital”. Un decret llei del Consell de Ministres de dijous passat va posar fi, o ho intenta, “al projecte de l’independentisme de la República digital”. Es tanca el camí que la Generalitat, presidida per l’activista Torra, utilitzi servidors en paradisos digitals fora de la Unió Europea. La batalla avui no és amb armes convencionals, ni amb tècniques clàssiques, és digital, té una legió de creadors de notícies falses capaç de reanomenar tres “detinguts” presentant-los al món com tres “segrestats”; i ha començat a justificar la violència de baixa intensitat, baixa de moment, perquè no aconsegueix res per la via pacífica. L’independentisme, amb molts diners públics, astúcia i passivitat de Madrid, va guanyar la batalla de l’opinió internacional. Sánchez vol revertir això. Gran desafiament. Intriga electoral màxima.