Castigats a una Espanya més polaritzada

Quin negoci, el de repetir eleccions. De l’odissea d’intentar trencar el bloqueig, en sortim només amb una certesa: Espanya està més polaritzada que abans. Mal assumpte. “Del bipartidisme hem passat al bibloquisme”, defineix José Pablo Ferrándiz, sociòleg de Metroscopia. “Aquest bibloquisme facilita el transvasament de vots de la dreta tradicional a l’extrema dreta, perquè el centre desapareix”, explica. Val això per a Espanya en conjunt i per a gairebé totes les Comunitats Autònomes, especialment per a Catalunya. Allà la CUP, amb les seues propostes, ha mogut les altres candidatures independentistes, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, a radicalitzar-se. El mateix que ha fet Vox a la resta d’Espanya amb el Partit Popular i Ciutadans, entossudits a “blanquejar” els seus excessos anticonstitucionals. A més, Vox creix gràcies a l’aparició i justificació de violència als carrers de Barcelona –hi ha un nacionalpopulisme en castellà i un altre en català– mentre que l’independentisme s’endureix amb la seua proposta d’il·legalitzar els partits que vulguin trencar la unitat d’Espanya. Aquesta tendència era així abans de repetir eleccions, cert; però la campanya, encadenada a la reacció per la dura sentència del Procés, i finalment a les votacions, mouen la fotografia. L’Espanya post 10 de novembre està pitjor que la que deixem enrere. Felicitats per la seua visió als que ens han portat fins aquí.

El maig de 2016, l’entitat Societat Civil pel Debat exigia en un Manifest: “Govern sòlid ja, o relleu de polítics.” Ja llavors se citava en aquest text que el Cercle d’Empresaris afirmava que el fracàs dels polítics a complir objectius mereixeria el seu acomiadament en una entitat privada. Alguns d’aquells noms són els mateixos –

Sánchez

, Rivera i Iglesias– i se’ls han unit Casado, en substitució de Rajoy, més Abascal, els dos repetidors ja, perquè també s’hi van presentar i van ser copartícips del fracàs de formar govern després del 28 d’abril passat. No hem tingut sort amb aquesta llorigada de líders, certament.

Albert Rivera ha tancat campanya oferint-se a desbloquejar la situació, encara que sigui des de l’oposició. Molt d’agrair; però a l’abril, amb el mateix, hauria merescut la consideració d’home d’estat. Com s’ha escrit, Rivera va perdre llavors l’oportunitat de ser “vicepresident etern” d’Espanya, com el liberal alemany Hans-Dietrich Gensher va exercir durant setze anys de ministre d’Exteriors col·laborant amb la formació de governs de coalició amb democristians o socialdemòcrates.

De fet, Rivera era l’hereu natural del “segon Adolfo Suárez”, el del CDS, obsessionat a crear un partit de centre capaç de donar suport al Partit Popular o al PSOE per evitar el “vampirisme” de tantes transferències exigides pels nacionalistes. A Suárez li van fallar els números (no van ser necessaris els seus vots el 1986 perquè Felipe González va repetir majoria absoluta) i va trencar la seua salut i la de la seua família. Però Rivera va tenir aquesta oportunitat, amb solvència aritmètica i amb salut, i la va desaprofitar l’abril del 2019. Gran ocasió perduda per a ell i per al país.

Aquesta serà una campanya electoral que passarà a la història per l’al·luvió de notícies falses que l’han enfosquit. Un error tàctic colossal de tots els partits va fer que a Abascal ningú no el repliqués, al debat de l’Academia TV, la col·lecció de falsedats que va llançar.

Es va passejar a cavall dels faristols sense que ningú li advertís que estava trepitjant la gespa de la veritat. Fals és que el 70 per cent dels violadors siguin estrangers, com va dir, si el 71 per cent dels detinguts són espanyols.

O que les autonomies costin 70.000 milions d’euros a l’any; si es van transferir les competències de Sanitat i Educació perquè, duplicitats i ineficiències a part que s’haurien de corregir immediatament, aquesta despesa l’hauria tingut de la mateixa manera el govern central.

Així hem arribat fins aquí. I a veure com ens en sortim, d’aquesta. Si no en saben, que deixin pas a d’altres. Ningú no és imprescindible.