Sánchez demana un govern als Reis d'Orient

Després de mesos de fàstic de la ciutadania davant la incapacitat de formar govern, van arribar les eleccions i les sorpreses disparades: diumenge amb pujada inquietant del nacionalpopulisme; dilluns amb retirada, del tot, d’Albert Rivera; dimarts amb abraçada inesperada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias; dimecres de crítiques d’altres partits; dijous amb primers contactes freds amb Esquerra Republicana, clau d’una possible investidura; divendres de distensions internes al PSOE, des de Felipe González a barons autonòmics; i així successivament.

Pedro Sánchez, il·lusionat, va demanar un govern als Reis d’Orient, però s’ha de veure que l’hi portin. La falta d’un partit de centre capaç de pactar a dreta o esquerra deixa la solució en mans de nacionalistes i independentistes. I, especialment els catalans, exigeixen sense límit per por que els anomenin traïdors si pacten. Per això, encara que sigui tan necessari, hi ha dubtes raonables que aquest projecte surti bé. A Sánchez només li queda un argument i l’utilitza: “Prenguin això perquè qualsevol altra alternativa serà pitjor.” Cert.

Tots dient que a Espanya sobren partits polítics –n’hi ha prou amb veure el Congrés dels Diputats amb forces estatals, autonòmiques i fins i tot provincials, com Terol Existeix– i, tanmateix, se’n troben a faltar dos: un partit nacional de centre i una força de catalanisme moderat. Sense aquestes dos opcions difícilment s’estabilitzarà la política espanyola.

Partit de centre ja n’hi havia un, Ciutadans, i ben potent, a l’abril; Albert Rivera el va aixecar heroicament i gairebé el va enfonsar a l’emmalaltir d’ansietat per arribar a la Presidència. Va ser impecable la seua retirada en un país en el qual gairebé ningú no dimiteix; però a l’abril tenia la clau per estabilitzar el país, permetent un govern presidit pel primer partit, el Socialista, i la va tirar al mar. Vam tornar a eleccions perquè Sánchez volia més, però avui té menys; i Rivera volia molt més, i va acabar en res. Inés Arrimadas, la millor opció, tindrà difícil, encara que no impossible, refundar un partit fiable, allunyat de les batzegades i la decepció. Però això portarà força temps.

A Catalunya, mentrestant, prossegueix el penós espectacle diari de l’autolesió al prestigi i a l’economia en mans de vàndals que tallen carreteres i estacions de tren impunement per a desesperació de veïns, comerciants, industrials, transportistes i estudiants, engreixant el nacionalpopulisme espanyol més ranci. “Hi ha qui creu que per aconseguir la independència val a destruir el país”, escrivia el director de La Vanguardia, Màrius Carol. Puigdemont, Torra i companyia estan en això, impassibles davant del mal que es causa a un turisme amb creixents anul·lacions, una Fira que si perd el World Mobile entra en números vermells, unes inversions que exclouen Catalunya com a destinació i altres que ja hi són però que cal apuntalar perquè no se’n vagin, incloses les fàbriques de cotxes. Molt trist. Només la reacció de la societat civil contra el vandalisme al carrer i la irresponsabilitat d’alguns polítics que l’encoratgen i el dirigeixen pot acabar amb això. Ja hi ha indicis, com el retrocés en les enquestes, i en les votacions, dels que volen la independència. O els veïns que s’atreveixen a declarar a la televisió el seu afartament. O els 300 assistents, a Girona!, a la presentació del llibre, ja esgotat, d’Albert Solé Estàvem cansats de viure bé que, amb estil humorístic, es burla del mateix Puigdemont a casa seua. És poc, però és alguna cosa. Hi ha un partit en marxa, la Lliga Democràtica, que corre per arribar a temps a presentar-se a les eleccions catalanes que es veuen venir, i donar veu al catalanisme que no comprèn com gent moderada, i fins conservadora, va bascular cap a la radicalitat intolerant. Costarà recuperar la convivència, però no tot està perdut. Una altra cosa és que puguem menjar el torró amb un govern normal a Espanya; que no sigui provisional, com en els últims quatre anys.